30.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 31.01.2022 - 16:45
[Actualització a les 16.04: La CUP ha anunciat avui que Pau Juvillà passa per un “estat de salut difícil” que li impedirà desenvolupar l’activitat política habitual. Però ha clarificat que defensarà el seu escó. Més informació ací]
Dijous expira l’ultimàtum que la Junta Electoral espanyola ha fet a la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, perquè expulse de la cambra el diputat de la CUP Pau Juvillà. El moment és, per tant, decisiu. Un d’aquells que no solament marca una legislatura, sinó també, i segurament per sempre, qualsevol polític.
Borràs ha deixat clar en tot moment que té la intenció de defensar la poca sobirania que manté la cambra, després de tot allò que va passar la legislatura anterior, molt particularment la negativa a investir el president Puigdemont i la retirada de la condició de diputat al president Quim Torra. Per tant, ara ho ha de fer. La cap de llista de Junts simplement no es pot permetre de fer com Roger Torrent, oimés tenint en compte que si l’acusació contra el president Torra era ridícula, aquesta contra el diputat Juvillà encara ho és més.
Perquè voreja els límits de la comprensió humana explicar que lleves l’escó a un diputat d’un partit que no es presentava a les eleccions acusant-lo de fer un ús partidista de les institucions per no haver retirat el llaç groc de les seues oficines durant la campanya electoral. I, a més, afirmant que aquest símbol és partidista, però sense dignar-se ni a argumentar de quin partit és símbol. La cosa faria riure si no fos tràgica i fins i tot pot semblar increïble que passe, però en definitiva ací és on ens ha dut el precedent de la legislatura anterior.
I per això aquesta setmana acabarà essent tan important, no solament la decisió que puga prendre la presidenta del parlament, que és qui té la responsabilitat central i intransferible en aquest afer, sinó el missatge conjunt que envien els tres partits independentistes. I molt singularment, per raons òbvies, la CUP. La credibilitat dels anticapitalistes també es posa en joc, fins al punt que, respectant el seu dret de fer allò que crega convenient davant la repressió, Juvillà té poques eixides possibles, llevat de donar exemple negant-se a ser desposseït dels seus drets i provocant un acte de desobediència que faça esclatar una crisi definitiva al parlament. Una crisi que, aquesta setmana o quan acabe passant, pot crear un momentum d’aquells que tant cerca la part no acomodada de l’independentisme.
Tanmateix, he de dir que personalment veig amb molt escepticisme que passe, tot això. Perquè em costa de creure que, en el supòsit que Borràs i Juvillà facen el pas endavant –que a ells dos els en veig capaços–, els partits, els seus companys de partit en concret, els seguesquen i n’accepten les conseqüències no solament legals, sinó sobretot polítiques. Perquè una rebel·lió com aquesta tindria clarament enormes repercussions també en la relació amb el govern espanyol de Pedro Sánchez.
Ara, dit això, he de dir també que potser podríem trobar-nos amb una situació inesperada. Perquè sembla evident que, si els partits impedeixen d’adoptar una resolució que redignifique el parlament i que alhora garantesca que Borràs o Juvillà no es trobaran sols al peu dels cavalls judicials –que això també és important–, aleshores segurament acabarà passant que l’autonomisme republicà tocarà fons davant la població. I tot açò en un moment molt especial. Desgastat com està per la polèmica sobre les llicències d’edat del parlament i el fracàs de gairebé tot allò que toca –amb el recent desdeny fanfarró del president Lambán a un arronsat president Aragonès i la polèmica arran de l’obcecació pels jocs com a darrers episodis d’un pobríssim balanç de govern–, només li faltaria ara aquesta nova humiliació delirant.
De manera que caldrà parar atenció també a aquest context. Perquè, si la presidenta Borràs o el diputat Juvillà, o tots dos alhora, són capaços de tirar endavant i els altres es fan enrere, podria passar que emergís una fractura molt visible en això que ara mateix sembla ser un bloc polític sòlid. I que aparegués, en conseqüència, una espècie d’oposició dins el tripartit independentista. Que ens trobarem que un grup o uns diputats diguen prou i qüestionen en veu alta la marxa de la legislatura. Cosa que seria molt important i canviaria moltes coses. Perquè l’acció del govern no permet de veure avui cap escletxa entre Esquerra i Junts, tal com Jordi Sànchez remarca una vegada i una altra –allunyant Junts cada dia més d’allò que deia ser abans de les eleccions. I perquè la CUP, si bé és veritat que s’ha desmarcat al parlament, continua arrossegant el pecat original d’haver obert la porta a aquest govern autonomista amb la seua decisió de regalar dos anys al president Aragonès. I per això no ha aconseguit d’aparèixer als ulls de la gent com l’alternativa a la moderació –a la submissió, de fet– dels dos partits que governen. Pot ser, doncs, que segons què passe aquests dies no hi haja un momentum de país, però ens trobem amb un terratrèmol dins aquesta bassa d’oli en què els partits volen convertir la legislatura.
En definitiva, no sé si el cas Juvillà servirà perquè Junts o la CUP abandonen aquesta manera de viure sense fer res on es mouen ara i recuperen les posicions de confrontació que van perdre fa mig any, quan es van afegir a l’autonomisme. Però reconec que no deixa de ser una possibilitat que, com a analista, estic obligat a considerar. I que té trellat, atès que passen moltes coses fora de la moqueta independentista. Al carrer hi ha molta gent neguitosa perquè pensa que això no va gens bé i que cal canviar de ruta. Però encara no hem vist, més enllà de declaracions fàcils que s’enduu el vent, cap gest fort, cap autocrítica, cap decisió de ruptura amb la comoditat que ens faça pensar que dins la política parlamentària hi ha algú disposat a fer passar la lluita per la independència davant de la calma i el business as usual. Per tant, vés a saber si un xoc com el que sembla inevitable que hi haja aquesta setmana al Parlament de Catalunya servirà per a resituar els partits, o alguns partits. I, si em permeteu de citar Gramsci, per esberlar aquest ploriqueig submís d’eterns innocents en què l’autonomisme republicà vol convertir Catalunya.
PS. Llisc amb estupefacció que Podem durà al congrés espanyol la votació del festival de Benidorm. El mateix Podem que votarà aquesta setmana, malgrat les seues promeses, per no abolir la reforma laboral del PP. Ahir parlava amb un amic francòfil sobre les eleccions a la presidència de la República i el paperot lamentable, de ridícul complet, que hi fa l’esquerra a conseqüència de tants anys que fa que està perduda en la seua bombolla de causes incomprensibles. Doncs, segons que sembla, l’esquerra espanyola, i em fa l’efecte que la catalana també, volen baixar pel mateix camí. Ai, senyor, quina manera de fer-nos passar vergonya…
