Cas Juvillà: alerta amb les conseqüències, aquesta setmana

Conta Primo Levi a “Si això és un home”, explicant les seues vivències com a presoner d’Auschwitz, que al principi del seu captiveri un antic sergent de la primera guerra mundial, també presoner allà, li va dir que cada matí s’havia de rentar la cara, encara que fora amb aigua fangosa. I li ho va argumentar: “T’ho poden llevar tot. Tot menys la dignitat. Aquesta els l’has d’entregar tu”. Doncs això. Ara veurem què en queda, de la dignitat dels electes. I què en fan, d’ella. Estarem expectants.

… Passar vergonya i fer-nos perdre el temps; mentrestant els nostres representants obeeixen el programa preestablert d’extracció de les plusvàlues dels Països catalans en favor dels lobbys internacionals amagats rere els espanyols i els catalans.

PS.
*O coneixem com estan organitzats administrativament els Països catalans i els intermediaris del catalanisme col•laboracionista amb noms i cognoms o, res canviarà. Perquè els lobbys internacionals sí que ho saben.

Només cal mirar el calendari internacional d’esdeveniments programats als Països catalans per adonar-nos com som, sense el consentiment ni participació del poble en el desenvolupament sostenible del territori que habitem, utilitzats i espremuts. Aquesta és la realitat, no troben?:

VAL capital mundial del disseny 2022.
BAR capital mundial de l’arquitectura 2026.
BAR Jocs Pirineus 2030.

Els peons polítics colonials a BCN: Ada Colau designada per a les relacions entre ciutats i l’ONU 2019! Els altres peons: a la generalitat de baix Ximo Puig i a la del costat Francina Armengol. Tots tres, com l’actual ocupant de la generalitat de dalt, Pere Aragonès, espanyols. Per tal de satisfer, per damunt del territori i dels interessos de les persones que hi habiten, la seva mentalitat retributiva i de les empreses político-mediàtiques que els han encimbellat.

*Una recomanació, per desmuntar aquesta ucronia mental tòxica, que tant costa d’explicar fins i tot a VilaWeb, immediatament:
https://www.inh.cat/articles/La-importancia-d-un-Simposi-d-Historia-fet-en-un-poble-que-la-va-canviar

(Ja ho va dir Sòcrates: -Només sé que no sé res.
Avui dia, dos mil anys després, un català podria dir: -Només sé que sé mentides.)

(“Ens han robat la nostra història i si no la recuperem, mai podrem recuperar el nostre destí: la llibertat”.)

Una cosa sí que passarà. Jo no els votaré més.

Enllaçant amb la idea de no perdre la dignitat com a darrer límit de la llibertat personal. Tenim la llibertat de suportar que ens enganyin, o respondre al seu engany deixant-los de votar.
Si els partits que es consideren independentistes creuen que tenen el nostre vot retingut, assegurat, captiu, no és d’estranyar que senzillament especulin amb canvis de cromos.

El mínim que podem fer és deixar entreveure que la seva tranquil·litat i cofoisme no serà recolzat per nosaltres a les urnes. Que vegin les orelles del llop.

Alternativa? Ja veurem. Potser reaccionen, potser sorgeixen noves candidatures, potser cal anar a fer pujar el vot en blanc.

Si cada societat té els governants i el grau de llibertat que es mereix, jo no vull que polítics incompetents o mentiders, o covards, o espanyolitzats em representin.

SABER DESOBEIR
En efecte, Partal, també espero que el cas Juvillà comporti l’oportunitat de veure com Junts o la CUP abandonen aquesta manera de viure sense fer res on es mouen ara i recuperen les posicions de confrontació que van perdre fa mig any, quan es van afegir a l’autonomisme.
A l’inrevés de Miquel Gilibert, m’hi jugo un pèsol que Laura Borràs sabrà desobeir doncs, dit i fet, la presidenta del Parlament no és política, i només està a la política per ser conseqüent i fer la independència. Per res més.
L’arma estratègica consisteix a saber desobeir, i això no ho poden fer els que sí són polítics.

Sóc molt escèptic. Borràs i Juvillà són només dos en tot un Parlament que, per demés, s’ha abaixat els pantalons o directament és part de la repressió. Fa temps que dic que no aniré a votar, i això és tant per la inutilitat de tot plegat com perquè vull enviar tot de gent a casa, al racó de pensar. Però dit això, també em sobta com d’aturats estem al carrer. Vull dir que Twitter bull d’ira, però llavors un surt al carrer i la normalitat és fins i tot dessaborida. Diria que el Tsunami Democràtic ha tingut més èxit que no pas es pensa, en el pitjor sentit possible.

Ho sent però no ho veig.

Sempre esteu/estem aguaitant els representants polñitcs esperant que facen el miracle.

Jo, m’acolliré a un dels nostre sants catalans orientals, en concret, a un de Burjassot:

“Arribarà un dia que ja no podrem més, i llavors podrem amb TOT”.

M’aclame a tu, commatriota de qualsevol racó d’aquesta nació que traspassa fronteres interiors i exteriors. Allà on estigues i d’allà on sigues.

No és el que facen els nostres polítics, ni tan sols allò què facen els nostres enemics que ben poca cosa poden damnar-nos més, sinó allò que hem de fer nosaltres.

Us propose anar-los a protegir, perquè els polítics cal mantindre’ls perquè representen la nació, vulguen o no. No els restarà als nostres representants més remei que alçar la DUI hivernada si volen eixir indemnes de dintre.

Com una funció parabòlica invertida hem arribats a aquest punt d’inflexió del cim, on traspassada la carena tot és costera avall.

Cal un nou 1 d’octubre, un nou momentum.

D’ací, les declaracions d’aquell pobre home exjutge, exministre que reglota unes frases dites pels 1980′ per Felipe González entre historiadors per a explicar la seua transició i que, en Josep Termes ens rescatà i publicà per a fer-nos conscients de l’atzucac on ens havien clavat durant aquella farsa.

I dit i paït per un home cabal des del nostre pensament llibertari del major èxit que enlloc del món.

Hi reeixí a Barcelona, però també a Alcoi, Bunyol i El Cabanyal.

3 referents nacionals que encara no s’ha fet la lligassa d’unir-los.

Que espanyols professionals, com deia en Joan Fuster, s’exclamen fàtuament és la mostra de la paura que ens tenen, doncs, si s’encercla el parlament de la Ciutadella, no hi haurà déu que entre a foragitar els polítics, i l’eixida ha d’ésser la decisió ferma d’aquesta societat nacional d’esdevindre sobirans i lliures d’españa.

I si els españols hi fan sang, nosaltres farem botifarres.

I que ho veja tothom arreu del món.

Una idea: si veieu històricament tots els estats polítics i règims duren uns 200 anys aproximadament i en el cas d’espanya, des de 1812-23 tenen l’aniversari dels 2 segles.

I l’arròs no és que estiga passat, sinó que ja “s’ha esclatat” com diem a l’Horta.

Ja vaig escriure açò una setmana després del tema 1-O, amb Tusk, el lendakari hispanòfil i el M.H.P. Puigdemont, i uns mesos després Abad Ninet em donà la raó en entrevista sense esmentar-ho per ser un anònim qui ho deia.

Comenceu a escalfar motors, que, com diem en pilota valenciana:

“Ara va de bo !”

Mòbils i tots els estris de propagació preparats per a escampar per tot lo món la bona nova:

Aquesta nació catalana ha dit, ja n’hi ha prou!

Josep Blesa (València)

No badem més. Tenim un Parlament de broma vigilat internament per un partit esgotat que és Ciudadanos, el PP de sempre i Vox. Aquests són els que diuen als Aiatol·làs a qui els interessa carregar-se. En aquest cas van directament a treure de Parlament a la seva presidenta a través d’una acusació que fa riure a-en Juvillà, com si ningú no pogués decorar el seu despatx com li surti dels ous. El tripartit feixista fa el joc del calamar amb el Parlament, i els Aiatol·làs judicials executen a aquells diputats que els són molestos per al seu projecte assassí per acabar amb la poca llibertat del poble que ens queda. Els traïdors del partit que era ERC i en un cop intern s’ha deixat conduir pels camins més espanyolistes i feixistes (rufians, sols i altres feixistes que realment són els que manen al govern d’ERC i de Junts per no se sap què), o n’és part o bé deixa fer sense frens les barbaritats que una espanya a la bancarrota i amb merda fins al coll desitja fer amb Catalunya, abolir-nos i matar-nos políticament i si és possible físicament sense que ho vegin els badadors professionals de la Unió Europea i acabi suprimint la setmanada als corruptes espanyols. Així funciona avui el Parlament de Catalunya, i si no som capaços de desobeir i dir prou amb els mitjans que siguin, i aquesta vegada sense somriures, ens enfonsarem lentament a la bassa de purins que estan fabricant per a nosaltres. Tots en serem responsables de l’enfonsament de Catalunya. Tots.

ARA S’HAURAN DE MULLAR…

Primer cal dir que sembla increïble la normalitat amb què s’entoma tant per les institucions i els mitjans catalans com per la ciutadania, que la JEC pugui amenaçar i castigar als parlamentaris catalans i als electors amb qualsevol anècdota. També crec que com diu l’editorial que la desobediència (entenc que així serà la de Juvillà i Borràs) davant aquest acte infame, obrirà escretlles i una crisi al parlament…

Encara és una acció reactiva davant la repressió, la dignitat de pocs parlamentaris dient ja n’hi ha prou. Suficient per obrir una crisi dins els neoautonomistes claudicants. La dignitat de pocs, però amb la voluntat d’una bona part de l’independentisme…

Per fer front al que ve, només si tot l’independentisme va unit, sumant-hi també els Comuns i en el cas Juvillà també hi hauria d’haver el PSC, si encara vol ser considerat un partit demòcrata, es podrà fer alguna cosa. Hem de ser els demòcrates contra el Deep State espanyol. Si fem partidisme de baixa volada se’ns cruspiran i anirem caient més baix, mentre ells es senten invencibles. Per mi resistir-se a això no és una opció, és una obligació.
A mi em fa molta gràcia sentir gent donant lliçons del que s’havia d’haver fet a la Transició, del 75 al 82, i que ara són incapaços de fer front a una cas com aquest, molt més senzill que el que s’havia de fer aleshores.

Fa uns quants anys que hauríem d’haver començat a manifestar-nos massivament davant del Parlament i de la Generalitat per fer totalment evident la fractura entre els partits i el govern “fake-indepe” amb la comunitat indepe.
Segurament no hauria servit de molt (la baixesa ètica d’aquests partits i governants és pràcticament infinita), però hauríem forçat un discurs diferent i molt més clar per part seva: de rendició, de covardia, d’humiliació, de col·laboracionisme, de parasitisme, de clientelisme i d’atracció inevitable per causes filo-corruptes.
La gent ho veuria més clar. Encara n’hi ha molts d’Independentistes que segueixen votant aquesta colla de mentiders dels partits “fake-indepes” (tots tres) sense cap mena de crítica. Potser havent-los destapat abans, aquesta síndrome d’Estocolm estaria esvaint-se ara mateix molt més ràpidament o be ja ho estaria.
Els polítics fan el que els deixem fer. Això nosaltres ho hauríem de tenir molt clar, doncs va ser el motor del Procés fins al 2017.

Doncs res Vicent, a esperar que passarà, i aquesta espera/esperança hi és perquè hi ha una presidenta a la mesa del parlament com la Sra Borràs, si fos aquest tal Torrent d’ER ja es timdria clar oi Vicent?
Està clar que passi lo que passi al final serà un tragasela, doncs ens han desballestat, desmobilitzats i desorientats; ja no tant sols els partits, que creus que farà l’ANC Vicent? apart d’anar posar llumets en els Pirineus; d’Òmnium, ni se l’espera, ja veus la destrossa d’ideals que va fer la periodista Llansana amb carnet d’ER, ara recoloquedeta a TV3 pels serveis oferts en el partit; la televisió d’ER, després cal afegir-hi el de les lluites compartides i abraçades amb franquistes.
Em pregunto sobre el silenci del CxR davant d’aquest panorama/traïció.
Com ja et comentava Vicent, serà un tragasela més, ja no ens bé d’una, ho tenim ben dilatat.

No paga la pena escarrassar-se en defensar unes institucions que totes soletes s’han encarregat de buidar de significat semàntic les seves denominacions (tal i com ens explica avui el professor Resina).

Tot el que no sigui constituir un nou poder que sorgeixi veritablement del poble (no com a ens abstracte sinó com a manifestació explícita dels seus individus), no ens ha d’interessar.

Per això jo no aniré a defensar aquesta institució anomenada Parlament de Catalunya, com proposa el company Blesa. Però sí que defensaré amb entusiasme una incipient constitució d’un poder autènticament popular que tingui com a objectiu genuí disputar-li el poder a aqueixes institucions buidades de sentit i massa plenes de set de poder.

Jo soc del teu parer, Vicent, crec que aquesta setmana es produirà una fractura pel cas Juvillà. Potser no serà un trencament definitiu, però obrirà una escletxa molt difícil de tancar. Una altra cosa diferent és a on es produirà aquesta fractura.

Tenim l’opció desitjable, que per mi seria que la fractura es produís dins del Govern, amb una sorollosa ‘plantada’ d’un sector de polítics decidits a no deixar-ne passar cap més a la tirania antidemocràtica espanyola, i que podrien esdevenir l’embrió d’una veritable representativitat política del vot independentista. Veurem.

D’altra banda, hi ha l’opció més plausible per alguns dels companys comentaristes, proverbials pessimistes, que creuen que la reacció serà un encongiment d’espatlles i la submissió definitiva a les tesis autòcrates espanyoles. Aquest segon escenari no evita tampoc la fractura, senzillament la desplaça fora del terreny polític. En aquest cas la fractura es produiria entre la població independentista (o, la que senzillament vol viure en un estat lliure i democràtic, ja som en aquest punt) i els polítics, en general.

Aquesta segona fractura és molt més greu, més profunda i difícil de tancar. Tindrà un recorregut més llarg, ja que hauriem de canalitzar la voluntat del poble per altres mitjans, construir alternatives fora de la política o organitzar-ne de noves, i això vol temps. Tanmateix, significaria l’inici de l’extinció d’aquest perfil de polític contemporitzador i oportunista, que ocupa els nostres escons i llocs de representativitat. Una gran desafecció, utilitzant el terme ‘montillista’, que aquesta vegada no seria tan fàcil de redreçar. Ja ens coneixem tots els seus trucs. La víctima dins del taüt, en qualsevol cas, no seria el país, sinó els polítics. El país segueix ben viu.

Sigui com sigui, el ‘catacrec’ se sentirà aquesta mateixa setmana. La confrontació no es pot evitar quan una de les parts fustiga contínuament a l’altra, a no ser que siguis masoquista, és clar.

D’acord, venen dies interessants, que poden ser intensos. Veurem. Evidentment que la inefable JEC va a per la presidenta Borràs, que és com un gra al cul de molta gent d’allà i d’aquí. La infinita estultícia de organismes espanyols com la JEC poden provocar un esclat de conseqüències imprevisibles. I és que España mai falla, i sempre li passa com en “l’ensurt” del 17 A… Ara només faltarà que no fallem nosaltres, els que encara volem la independència de veritat.

Recordo un fet que vaig viure fa molts anys i que no oblidaré mai. No sé si era al marc o l’abril de 1974, Puig Antich havia estat assassinat al garrot vil i a l’església de Sant Agustí –al barri del raval, al costat del teatre Romea- si celebrava el funeral. El recinte estava atapeït, molta gent que no hi cabia s’estava a fora. A fora l’església una quantitat ingent de “grisos” que es van col·locar en dues files –deixant un passadís central-, pràcticament fins a la plaça del Padró. Dins de l’església una calma molt tensa fins que va sortir un capellà amb sotana i amb castellà va anunciar que anàvem a celebrar els funerals per no sé quina veïna del barri. La cridòria, us podeu imaginar, va ser molt intensa i els nervis no permetien fer cap acció determinada i conjunta. La sortida va ser dramàtica perquè no hi havia més remei que passar pel centre del passadís policial rebent de valent. La sensació que em va causar la barreja de por, indignació i de “no hi ha res a fer”, al veure la cara amímica d’aquell capella que en mig de la cridòria va seguir robòticament la seva comesa absolutament al marge de la situació, és la mateixa que vaig tornar a sentir al veure Roger Torrent dret com un pal i amb una expressió indiferent anunciant l’ajornament del ple d’investitura a Carles Puigdemont. La història la coneixem tots. Després li va tocar al President Torra, el mateix Torrent li va retirar l’acte de diputat a instàncies de la JEC i mitjançant Xavier Muro (secretari general del Parlament), el que no va voler signar la llei del Referèndum d’independència –obligat pel reglament de la Cambra- i el què va pressionar a Forcadell perquè no es produís cap declaració d’independència. Ara li toca a Pau Juvillà. La JEC, que és un ens purament administratiu, decideix la composició del Parlament saltant-se el més elemental en una democràcia que és la decisió de les urnes. Hi tornem a ser. Si Laura Borràs manté l’escó de Juvillà és possible que ella també acabi perdent el seu càrrec, però la dignitat del Parlament i de la nació haurà guanyat molt del valor que a anat perdent aquests darrers anys i fins i tot és possible que obri una nova etapa on desperti la gent de la catatonia tòxica que els polítics mateixos l’han sotmès.

Editorial que per un costat ens assenyala amb dit un “momentum” mentre que per altre costat ens diu que veu amb molt escepticisme que passi alguna que ens faci avançar en el camí de la llibertat.

No entenc quin és propòsit de l’article.
Però el podria entendre si, a més de somiar en veu alta, s’atrevís a denunciar els polítics autonomistes (gairebé tots) de ser els causants dels mals de la nostra Nació I els fes veure que ens estan portant a la deserció per esgotament de molts antics independentistes.

No farem res de bo si no som capaços que tots ells, Junts, ERC, CUP i Demòcrates, tinguin veritable vergonya de haver sortit al carrer completament despullats.
Despullats de valentia com ciutadans de la nostra Nació sotmesa.
Despullats de capacitat de desobediència a unes lleis (constitució indigna) que no haurien d’acceptar.
Despullats de valentia i dignitat.
Despullats de cap tipus de tàctica política d’intel·ligènt.
I cada vegada més despullats de votants disposats a defensar-los.

No entenc el propòsit d’aquest editorial.

He sentit a dir que quan claudiques un cop, claudiques per sempre.

Com que la majoria de la gent ja en té prou tot veient els polítics del seu partit queixant-se i protestant, em sorprendria que aquest cop la cosa anés més enllà.

Fins no fa gaire, pensàvem que lluitàvem per a aconseguir la independència. Es veu que ara, el que toca és “defensar” la dignitat del Parlament autonòmic, criticar l’altre partit que ens disputa el pastís, parar els peus al feixisme, defensar la democràcia…

Entreteniment garantit.
Com ens hem de veure!

Disculpi’m senyor Partal però els seus editorials han anat perden nivell i utilitat des de que ha aparegut aquest front contra l’independentisme de TOTS EL PODERS inclos TV(CAT+ESP) i TOTS ELS DIARIS (CAT+ESP) ja nomes representat per una part de JxCat i l’exili. El govern és un bloc polític sòlid? no ens faci plorar?
El que passarà ho sap un xiquet de la escola: Laura Borràs defensarà Pau Juvilla i això la portara com a mínim a perdre la presidència del Parlament de Catalunya (Potser ER és còmplice..?).
Que farà ER?: Seguirà defensant la taula de diàleg.
Que farà vila web? : lo de sempre. si els de ER són això i allò, però Junts més.
Quan reconeixerà que ER és el gran traïdor i covard de Catalunya? i que és urgent trencar aquest ridícul govern i tornar a donar la paraula al poble de Catalunya?

Ell Govern i la societat catalana han baixat fins el fons del pou en què es troben a còpia de renunciar sistemàticament, una rera l’altra, a les innombrables ocasions que Espanya ens ha deparat per dir-li, senzillament NO i afrontar acte seguit la seva reacció violenta amb la nostra pròpia reacció. D’això, cofoiament, en diem “seny”, i així ens va. Si Catalunya fos un exèrcit, sería l’únic cas al món on la fugida, fruit de la covardía davant l’enemic, hauría començat pels comandaments abans que per la tropa. I no cal esperar, com diu Miquel Gilibert, cap reacció d’uns dirigents no només enfonsats al límit, ans atrapats a més en el fang del fons. En aquestes condicions, exigir als polítics una reacció que la seva pròpia prostració els impedeix de protagonitzar, ens converteix automàticament en tan covards i rendits com ells.

Si de debó fóssim millors, ja estaríem preparant l’encerclament del Parlament per a la nit de dimecres, disposats a protegir els pocs representants dignes que ens queden contra la GC, la PN, els Mossos o el Sursum Corda, que Ñ enviés contra ells. De quí sortirà la convocatòria ? De la CUP o de JxCat ? Del CxR, d’Omnium o de l’ANC ? De Puigdemont o d’un editorial del director de VW ? I si no vé de ningú de tots aquests, vindrà potser dels qui, a més d’exigir a uns polítics rendits que els donin la feina feta, es passen el dia amorrats al mòbil, intercanviant-se missatges banals i foteses diverses ?

Hem negligit TOTHOM, Govern i poble, mil oportunitats de dir NO a Ñ. Disculpeu-me si us dic que dijous vinent negligirem la que fa mil i una. Perquè una cosa és dir que volem ser lliures i una altra de molt diferent, lluitar de debó per ser-ho.

Suposem que Juvillà i Borràs es planten. Juvillà no dimiteix i Borràs no el fa fora passant olímpicament del que manin els diaris espanyols, les “juntas elecotrales” espanyoles i els sum sum corda. Podríeu explicar quins mecanismes tindrien les forces d’ocupació per a fer-los fora? i els botiflers?

Si no m’equivoco el botiflers només els podrien fer fora muntat una votació per a canviar la presidenta del parlament i posar-ne un altre que acoti el cap i els faci fora.

Pel que fa les forces d’ocupació la única forma que se’m acudeix que podrien fer-ho és enviant piolins per a que els segrestin. Segurament els enviarien disfressats de mossos d’esquadra.

En el primer cas els botiflers quedarien ben retratats. Ja no podrien continuar fent veure que van a favor de Catalunya i servint a Espanya d’amagatotis.

En el segon cas la causa de la llibertat dels catalans tindria anuncis gratis a tots els mitjans de comunicació mundials. No es donaria la llibertat però ens estalviaríem una fortuna en despeses de publicitat per donar a conèixer el feixisme espanyol al món. Clar que caldria mantenir un equip de periodistes de guàrdia per filmar-ho tot i esbombar-ho a la xarxa online. No sigui cas que els segrestin a les 4 de la matinada d’amagat i els robin el material gràfic i ens perdem l’espot publicitari.

Us imagineu tots els telenotícies del món amb imatges de rambos encaputxats i armats segrestant pobres diputats electes indefensos i els titulars dient que el feixisme espanyol els segresta per negar-se a fer fora del parlament un diputat que havia comès el terrible crim de penjar un llaç groc?

Personalment penso que això només pot acabar de dues maneres: o els botiflers pressionen Borràs i Juvillà fins al punt que no puguin aguantar i dimiteixen ells solets o les forces d’ocupació reculen i com a màxim enceten un lent procés de multes i citacions judicials per salvar la cara davant la galeria.

Laura Borràs ho té difícil, perquè per ara, molts diputats del nostre Parlament callen o, si voleu, no diuen res del que seria més desitjable en la presa de decisió de la presidenta. Llavors, si la presidenta carrega ella sola amb una eventual ´punició, amb el sol suport de Juvillà, faltaria més, haurem de contemplar la poca vàlua d’un parlament que no es mostra capaç d’estimar els seus membres. Ras i curt: els parlamentaris, dels quals s’espera una demostració de patriotisme i coratge, s’anivellaran amb els que no tenen cap vergonya de ser considerats ultradretans compulsius. A mi no em resta altra cosa que desitjar-li a la bona presidenta Borràs molts ànims, encert i sort.

La claudicació pel cas Juvillà es pot retardar amb un acte de valentia de la Presidenta Borràs, que seria també inhabilitada. Menys probable és que la JEC s’avingui a esperar que el Supremo confirmi la sanció (ben segur que ho farà), i en aplicació del reglament la Presidenta Borràs executi la inhabilitació de Juvillà (recordem que es va comprometre a no fer-ho sense ser ferma).

En qualsevol cas, el de la Ciutadella és un parlament de fireta, a to amb el governet de la Srta Pepis de Sant Jaume que la Ciutadella va triar. No ens podem refiar de CAP dels polítics professionals de l’interior, tots ells doblement ostatges: d’una banda, ostatges del Deep State espaÑol, que no es limita a la judicatura en funció de mastí ensinistrat; i d’altra banda, ostatges també de les cúpules dels partits que reparteixen càrrecs i paguetes.

La solució són els de l’exili, no sotmesos als jutges espaÑols, i els no professionals, també els de l’interior, lliures de lligams. A no ser que ells també ens facin perdre les ganes. Fa uns quants dies, un críptic comentari de Josep Guia afirmava que des de “dalt” algú posava impediments a la comunicació de membres electes de l’Assemblea per la República amb les bases.

SI US PLAU, JOSEP GUIA: PODRIEU DONAR-NE DETALLS?

En l’editorial de dijous 27 es va tocar aquest tema des de la vesant de la JEC.
Celebro que avui és parli de la repercussió que pugui tenir la imposició d’aquesta junta electoral, sobre d’un Parlament que avui per avui – a part de protestar una miqueta per segons que – no sap del tot quin és el seu paper.
El meu criteri és que s’ha presentat la gran oportunitat de la Presidenta Borràs de apostar per la carta que ha vingut mostrant de fa temps. Uns carta que la fa guanyadora de totes totes, ja que si es inhabilitada, la repercussió serà un caos definitiu pels d’ERC (i la part aliqüota de Junts) i si guanya la partida, la vergonya pels de la JEC no cal que en parlem, però la posició del Torrent i dels que el van ajudar a fer fora als Presidents Puigdemont i Torra, serà verdaderament de pel·licula en pantalla panoràmica.
Potser serà veritat que el “cataclisme” que ens estan fent viure, comenci a apuntar a que pugui tenir, un altre final.

Espectacular anàlisi de la situació. Recordo dues coses: la cita atribuïda a Joan Brossa: ” la gent no sap el poder que té” i segona, (sí tots estem molt neguitosos i fa temps que maldem….) però ara “el Gobierno mas progresista de la Historia” que diu que ja no existeix problema català, li explotarà altre cop a la cara.

Per bé que alguns comentaris ho insinuen, efectivament, cal remarcar-ho.

Gràcies altre cop Vicent, per la teva lucidesa !!

Oriol Martí

Tal com diu Agustí Corominas al seu article d’avui a ElNacional.cat, l’objectiu no és Juvillà sinó el peix gros, Laura Borràs.
Suposant que tots dos siguin capaços de mantenir l’enfrontament, l’impacte de la seva posició dependrà de la ciutadania. Ara que Omicron va a la baixa, calen mobilitzacions serioses (no lluminàries als Pirineus) per donar-los suport i posar pals a les rodes repressives. En un estat com l’espanyol, que es diu democràtic, es pot reprimir els pocs però difícilment els molts.

Jo m’espero i crec que aquest dijous la Laura Borras tindrà la valentìa d’oposar la JEC i de defensar el Pau Jubillà en la seva lluita democràtica – al preu que sigui. I que hi haurà MOLTA gent davant del Parlament per donar-li suport. Ja hem viscut el deplorable deshonor de l’eixida per part MHP Torra dès del Parlament sense que ningú no tingui la decència de parar-se davant d’ell per bloquejar-li el pas que no haguès a marxar. Que aixó pogués passar una segona vegada serìa monstruòs i imperdonable. Els que de veritat estimen el seu paīs i volen una Catalunya digna i independent s’han de mobilitzar ara mateix!