Cas Pelicot: un veredicte històric que obre algunes incògnites

A poc a poc la vergonya canvia de bàndol i no és pas gràcies als tribunals, sinó al coratge de les víctimes i a l’organització col·lectiva de les dones. S’ha vist clarament en el cas de Gisèle Pelicot: ella ha assenyalat les misèries d’un sistema judicial encara obsolet i ha marcat un camí a seguir clar, que implica posar fi a la impunitat i reparar les víctimes. Se sol dir que la justícia sempre va a remolc de la societat i, en aquest cas, com en més casos de violència sexual que hem vist aquests darrers anys, també ha estat així. Malgrat els debats que es puguin tenir sobre la conveniència d’unes penes que en alguns casos s’han percebut com a baixes, és clar que la d’avui és una sentència històrica per la transcendència del cas, que ha estat tan decisiu que pot acabar implicant un canvi al codi penal francès.

Amb tot, el veredicte obre algunes incògnites: com ha justificat el tribunal les penes a la baixa d’alguns condemnats? Ha reproduït alguns biaixos masclistes dels que es van veure al judici? I, d’una altra banda, aquest cas impulsarà canvis polítics i legals, canvis més enllà d’una presa de consciència col·lectiva?

Tots culpables, però amb algunes penes sorprenents

La sentència ha estat exemplar en un punt molt concret i central: cap dels cinquanta-un encausats ha restat impune. A més, la condemna de Dominique Pelicot ha estat la pena màxima, vint anys de presó. S’ha validat i provat el relat de la víctima –més que demostrat amb enregistraments i altres proves– i sembla que no s’ha fet cabal dels arguments esperpèntics sobre el consentiment que havien sostingut algunes defenses. L’estratègia principal era fer creure al tribunal que els agressors havien estat enganyats per Pelicot i que pensaven que tot allò era un joc sexual del matrimoni o que ella fingia que estava adormida. Unes argumentacions rocambolesques que semblaven dir que el consentiment es podia delegar; que una altra persona, en aquest cas el marit, pot consentir per tu. Que si uns homes tenen el consentiment del teu marit, si confien en el seu relat, d’alguna manera ja tenen el teu.

Caldrà veure quines argumentacions fa el tribunal quan permeti d’accedir als detalls de la sentència, però que tots hagin estat declarats culpables dóna un missatge clar: d’una manera o una altra, tots hi estaven activament involucrats i tots se’n podrien haver anat en veure que la víctima, inconscient, no tenia manera de consentir. Aquesta condemna generalitzada contrasta amb algunes de les penes imposades, que en alguns casos no arriben a deu anys i són notablement més baixes que no havia demanat la fiscalia, fins a la meitat del temps en alguns casos. Això ha despertat indignació a activistes feministes i malestar a la família de Gisèle Pelicot. Ella ha dit que respectava el tribunal i la sentència. En general, són condemnes inferiors a les que es dicten de mitjana a l’estat francès per violació. La mitjana va ser d’11,1 anys el 2022.

Generalment, el feminisme posa més el focus en el fet que la víctima sigui creguda, que es reconegui la culpabilitat dels agressors, en la reparació i en la prevenció de noves violències que no pas en les penes, però a vegades sí que acaben essent motiu de debat. Va passar una cosa semblant en el cas de Dani Alves: malgrat que la sentència va ser exemplar sobre la noció de consentiment, els quatre anys i mig de presó dictats –i justificats amb molt poca concreció– van deixar un regust amarg en part de l’opinió pública. Caldrà veure, en aquest cas, com el tribunal justifica l’atribució de les penes. Un dels arguments de les defenses és que la fiscalia valorava de manera massa equivalent i general tots els acusats, independentment del comportament exacte que haguessin tingut, i sembla que finalment el tribunal ha distingit força entre els uns i els altres. Ací intervindran elements diversos, com ara qui va agredir sexualment Gisèle Pelicot més d’una vegada. Un altre element rellevant és l’agreujant per ús de substàncies químiques, que en molts casos no s’ha aplicat.

Una valentia transformadora

Totes les reaccions de les víctimes són vàlides –denunciar o no, sortir a parlar públicament o no…–, però és evident que la valentia de Gisèle Pelicot ha estat extraordinària i alhora molt útil en molts aspectes. “Aquest judici ha estat un calvari molt difícil. […] Volia que la societat pogués entendre els debats que s’hi farien. No m’he penedit mai d’aquesta decisió.” En les paraules d’aquest matí a les portes del jutjat, Gisèle, que en tot moment ha sabut comunicar perfectament com funcionaven les violències sexuals, veia complerts els objectius que perseguia a l’hora de decidir de fer el judici en obert.

Per una banda, com s’ha anat repetint a tot el món, ha aconseguit que la vergonya canviés de bàndol. En una societat que històricament ha condemnat les víctimes a la vergonya i al silenci, que les ha posades en dubte per sistema quan han alçat la veu, ella ha dit clarament que no tenia res a amagar, que els qui havien d’amagar-se eren els agressors. Agressors que, també ha volgut deixar clar, no són solament aquell monstre estereotipat que ens diuen que s’amaga en un carreró fosc, sinó que poden ser homes de tota mena, fins i tot homes molt pròxims. Al capdavall, el grup d’agressors en aquest cas era molt divers, amb homes que no responien a cap perfil concret, de totes les edats i entorns.

D’una altra banda, les seves declaracions dins i fora de la sala han evidenciat que el procés, malgrat el focus mediàtic, havia estat terriblement revictimitzant. Durant el judici, s’han permès interrogatoris amb preguntes que insinuaven que ella consentia o que estava conscient, malgrat que el seu ex-marit ja havia deixat clar que no. “No tens tendències amb què no et sents còmoda?”, van arribar a demanar-li. “M’han dit alcohòlica, que em poso en un gran estat d’embriaguesa i que sóc còmplice del senyor Pelicot”, va denunciar Gisèle. Fins i tot es va arribar a dir que consentia perquè havia lubricat, una associació d’idees que demostra una ignorància absoluta sobre com funciona el cos de les dones.

Finalment, les compareixences de Gisèle Pelicot, el seu posat ferm, serè i decidit, han despertat moltes consciències, han traslladat un escalf importantíssim a les víctimes i fins i tot han estat un model a seguir. A casa nostra, Mar Bermúdez, la víctima de l’agressió sexual per la qual Saül Gordillo va ser condemnat, va decidir de parlar abans del judici: “He decidit parlar perquè la vergonya ha de canviar de bàndol”, va dir, una decisió que també marca un precedent encoratjador.

Un possible canvi al codi penal francès

La valentia de Gisèle Pelicot ja ha estat transformadora, però encara ho serà més si, arran del seu cas, s’acaba canviant el codi penal francès. A diferència del codi penal espanyol, el concepte de consentiment no hi és. La definició de violació gira al voltant de la violència i no pas del consentiment. Així doncs, aquests delictes depenen de la presència de “violència, amenaça, intimidació o sorpresa”. Això, a vegades, porta a interpretacions judicials que donen impunitat als agressors si es considera que aquests elements no hi han estat, decisions que podrien assimilar-se a la primera sentència del cas de la Manada.

A l’estat espanyol, tot just publicar-se la sentència de Pamplona, activistes feministes van sortir immediatament a demanar un canvi al codi penal que no posés el focus en la violència i en la intimidació per considerar que uns fets eren agressió sexual o no. A l’estat francès, això no ha anat ben bé així –moltes protestes s’han centrat més en una demanda general de fi de la impunitat–, però igualment sí que ha crescut el debat, i alguns representants polítics ja han deixat la porta oberta a canviar el codi penal, tot i que no serà imminent. En canvi, sí que s’han anunciat accions per a ajudar les víctimes de submissió química i de més menes de violència sexual i facilitar-los el procés, tant si volen denunciar com si no.

Fins ara, el posicionament de l’estat francès en la qüestió havia estat completament oposat amb el de l’estat espanyol i més països europeus. De fet, França s’ha endarrerit molt en aquest afer, cosa que es va palesar quan, juntament amb Alemanya i Hongria, va oposar-se a la proposta d’incloure una definició de violació basada en l’absència de consentiment –i no pas en elements com ara la violència i un “no” explícit de les víctimes– en la normativa europea contra la violència de gènere.

Malgrat la legislació actual, la condemna contra els agressors de Gisèle Pelicot ha estat possible, de la mateixa manera que eren possibles moltes condemnes a l’estat espanyol abans de la llei del només sí és sí. L’absència d’una definició de consentiment s’acostuma a pal·liar amb la jurisprudència que acota el terme, però el risc és que no tots els jutges fan les mateixes interpretacions. Per això s’ha reivindicat de blindar aquesta noció mitjançant una definició de consentiment afirmatiu a fi d’evitar biaixos masclistes que no llegeixin bé algunes situacions. Per exemple, totes aquelles en què la reacció de paràlisi de les víctimes –molt habitual– impossibiliti un “no” i ni tan sols faci necessària la violència.

“Penso en les víctimes no reconegudes”

Amb tot, Gisèle Pelicot també ha assenyalat un altre element important: “Penso en les víctimes no reconegudes, les històries que sovint romanen a l’ombra. Vull que sàpiguen que compartim la mateixa lluita.” És una darrera incògnita que fa temps que plana, també a casa nostra: malgrat els avenços socials, què passa amb els casos que tenen lluny el focus mediàtic? I els de les dones més vulnerables, amb menys recursos i suport? Després de la llei de llibertat sexual hem vist sentències, com ara la d’Alves i Gordillo, que han estat molt conscients de l’escrutini públic. Sentències en què el tribunal ha tingut molt en compte que ha canviat la noció social sobre el consentiment i que això no es pot passar per alt. Vigilar que això es mantingui i sigui la norma serà un desafiament majúscul aquests anys vinents, un desafiament que no es pot defugir.