29.04.2020 - 21:50
Si no fos per tot el que implica, lladronici, espoliació, persones damnificades i a la intempèrie, podria ben semblar la trama esbojarrada per a un film sense solta, humor gruixut, vividors, personatges paròdics, gesticulació, Louis de Funes o Jerry Lewis o, en fi, Jim Carrey, segons el dia o segons el gust.
No és l’únic afer tèrbol que ha tingut de protagonista l’inefable ex-tantes coses Rafael Blasco (ex-FRAP, ex-conseller del PSPV, ex-multiconseller del PP… si no t’agraden els meus principis en tinc uns altres i tan amics), però ara recentment se n’ha conegut la sentència, i és tot tan trist i tan aclaridor que potser val la pena d’aturar-nos-hi una mica. Vivim tan immersos en la catàstrofe de la pandèmia, tan pendents d’això tan gros, que hi ha altres notícies que ens passen pel costat de puntetes. I és normal que sigui així, suposo. Però resulta que també ara, o especialment ara, hauríem de parar-hi esment.
En això del Blasco, per exemple.
Que no és paròdia, encara que al costat del rei de la tragicomèdia de depredadors hi hagi un personatge que es digui, de debò i és que ni fet a posta, Augusto César Tauroni.
Ho van anomenar cas Blasco: vint-i-quatre acusats de formar part d’una trama que desviava diners públics destinats a projectes de cooperació. Rafael Blasco era, en aquell temps, conseller valencià del ram. Concretament, conseller, atenció, de Solidaritat i Ciutadania. Abans n’havia estat de Presidència, d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, d’Ocupació, de Benestar Social, de Territori i Habitatge o de Sanitat (l’home, en fi, es veu que sap fer una mica de tot).
El saqueig va ser prou minuciós i, quan finalment va arribar a les polsoses sales de la justícia espanyola, el van dividir en tres branques: la que s’encarregava dels fons de cooperació que haurien d’haver anat a Nicaragua i que es van gastar, per exemple, per a comprar-se immobles a València; la manipulació de les subvencions a ONG de cooperació (amb la creació de falses entitats que s’ho embutxacaven); i les martingales (prevaricacions i fraus i falsedats) en els ajuts a Haití per a la reconstrucció després del devastador terratrèmol del 2010. Ho recordeu, oi? Les vides dels més pobres sembla que encara hagin de valer menys quan hi ha catàstrofes: les cases precàries s’enfonsen, no hi ha mitjans per al rescat ni per a contenir les malalties que s’estenen ràpidament. És l’esquerda social que arran de la Covid-19 se’ns ha fet dolorosament visible a la nostra societat de relatiu benestar, feta abim esfereïdor a escala mundial.
La sentència que s’ha fet pública ara correspon a la segona i la tercera branca (de la primera, Blasco, condemnat a sis anys i mig, ja en té el tercer grau): a la trama de falses ONG que s’enduia les subvencions per a projectes que no es feien, i a l’ajut per a Haití (per a construir-hi un hospital, per exemple) que no hi va arribar. La mà estesa per als més vulnerables del món, convertida en urpa de rapinyaire. Tot plegat, en terminologia del Tauroni, i tal com consta al sumari, queda resumit en una frase-consigna que tota sola es qualifica: ‘Prioritzem les nostres coses per sobre de les coses dels negrates‘.
Per tal d’arribar a la vergonya final, condemna d’un any per a Blasco, dos per a Tauroni i narinant, el tribunal ha tingut en compte coses com ara ‘dilacions indegudes’ en el procediment o la ‘reparació del mal causat’. Tal com raja. El fet que les ‘dilacions’ hagin estat provocades pels recursos constants dels mateixos processats o que, posats a quantificar, hagin tornat una mínima minimíssima part dels milions (milions!) robats són detalls sense gens d’importància. Si s’ha d’atenuar, s’atenua i avall.
La Coordinadora Valenciana d’ONGD ha anunciat que recorrerà contra una sentència que descriu com a ‘decebedora i indignant’: expliquen la seva perplexitat pel fet que, tot i sentenciar que la trama encapçalada per Blasco i Tauroni va ser real, tot i detallar ‘com trampejaven els procediments per tal d’adjudicar projectes de cooperació a falses ONGD’, que hi ha identificades vint-i-set ‘empreses’ amb seus als EUA i l’estat espanyol on eren desviats els diners públics, tot i això i el ‘llarg etcètera de fets delictius provats’, els estableixen ‘penes ridícules’. I és que, malgrat haver declarat ‘provats uns fets gravíssims’ i que la condemna sigui ‘per delictes de malversació, prevaricació, frau en subvencions i falsedat documental, entre d’altres, la sentència imposa unes penes que no estan ni mínimament en proporció amb la gravetat d’aquests delictes’. I ho reblen: ‘El missatge que s’envia a la societat és d’impunitat, i que cometre delictes de guant blanc ix molt barat.’
El missatge, el retrat, per variar, és que la justícia espanyola, com a poder de l’estat que és, continua xipollejant al seu oxímoron, continua explicitant les impunitats que a la pràctica atorga. La ‘nova normalitat’ que ara anuncien amb aquella autosatisfacció de qui ha trobat un bon eslògan per a un embolcall de detergent és, evidentment, la mateixa que ja era: mentre rapinyis molt, i mentre rapinyis diners públics, t’hi sabran trobar atenuants.
I això, el fet mateix i el fons que mostra, si sempre és greu, ara encara s’hi torna més. Aquest menyspreu explícit pel bé comú, exposat grollerament sobre la taula, esdevé encara més intolerable quan hem constatat, forçats per la pandèmia, fins a quin punt és greu i inacceptable la tisorada, la infravaloració que ens malmena els imprescindibles serveis públics. Els valors que transmet el poder judicial espanyol amb sentències com aquesta són clars: el saqueig dels diners públics, el mal que causis als més vulnerables seran, en realitat, un no n’hi ha per a tant. I avall, que fa baixada.
