15.09.2020 - 05:15
Amb l’aparició i propagació de la COVID-19, el món sencer ha hagut d’enfrontar-se a una epidèmia global de dimensions encara desconegudes. Això ha obligat els governs a prendre unes mesures de confinament extremes que han comportat, entre altres efectes, el tancament total o parcial de l’economia mundial durant algunes setmanes o mesos, la substitució de les activitats docents presencials per altres de tipus virtual, i l’ajornament o suspensió d’esdeveniments massius de caràcter social, cultural, esportiu o lúdic.
La síndrome respiratòria aguda greu coronavirus 2 (SARS-CoV-2) és l’agent patogen de la COVID-19, acrònim format per “corona”, “virus”, “disease” (malaltia, en anglès) i 19 (per l’any d’aparició). Des que es detectà aquesta malaltia altament contagiosa a la darreria del 2019 a Wuhan (Xina) el nombre de persones infectades ha augmentat exponencialment arreu del món. L’11 de març la COVID-19 fou declarada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pandèmia mundial. A principi de juny de 2020, segons dades de Worldometer, més de set milions de persones s’havien infectat i més de 400.000 havien mort per malalties relacionades amb la COVID-19. Només tres mesos després, l’1 de setembre, ja hi havia 26 milions de persones infectades i prop de 900.000 decessos.
Les noves epidèmies han constituït, fins a l’aparició de la COVID-19, una amenaça molt menor per a la salut humana que altres aparegudes en segles anteriors (algunes encara ben vigents com ara el VIH i la sida, la malària i altres malalties infeccioses). Al llarg del segle actual, cada pocs anys creava alarma el brot d’alguna nova «pesta» global (la SARS el 2002-2003, la grip aviària el 2005, la grip porcina el 2009-2010, i l’ebola el 2014), que fins ara havien provocat un nombre de víctimes relativament reduït i concentrat territorialment. No obstant això, autors com Yuval Harari (2016) advertien que aquesta podia ser només una victòria temporal de la medicina, però que ningú no podia garantir que noves malalties infeccioses no reaparegueren, principalment com a resultat de mutacions aleatòries en el genoma dels patògens que permetrien el pas d’aquests des dels animals als humans.
El primer objectiu d’aquest article és mostrar l’efecte territorial –a diferents escales– de la COVID-19. Per a tal fi es mostren i s’analitzen diversos mapes que ajuden a conéixer el desigual abast territorial de la nova pandèmia del segle XXI, per tal d’entendre l’aparent correlació entre la latitud d’un lloc i la incidència de la malaltia. Un altre objectiu és esbrinar el possible lligam entre el brot de la COVID-19 i la progressiva degradació de la natura provocada per causes antròpiques, derivades de la implementació d’un model de creixement econòmic curtterminista que és especialment agressiu en determinades parts del planeta. Un tercer objectiu és l’anàlisi de l’impacte de la pol·lució ambiental induïda per l’ésser humà en la pròpia expansió de la COVID-19. Finalment, un quart i últim objectiu és l’observació dels efectes col·laterals positius per al medi ambient que han tingut les mesures de confinament mentre aquestes han durat.
Per a dur a terme la cartografia de la COVID-19 s’ha partit d’informació pública sobre contagis i decessos per coronavirus al món a diferent escala: per estats, comunitats autònomes (Espanya), estats federats (Estats Units) i regions (Itàlia). Quant a les dades per estats, la tan desigual taxa de mortalitat entre les persones diagnosticades en països com ara Rússia (1,7 % de morts per cada cent contagis), EUA (3 %), Espanya (5,6 %) i Bèlgica (11,2 %), fa pensar que les xifres oficials de decessos d’alguns territoris podrien estar minimitzades. No obstant això, els mapes han estat confeccionats amb les dades oferides per cada país, ja que són les úniques fonts oficials disponibles. Totes les estadístiques s’han traslladat a un sistema d’informació geogràfica mitjançant un join o unió de dades (programa ArcGIS, ESRI) i els mapes finals es mostren a les diferents figures.
Causes ambientals de la COVID-19
Els brots de malalties zoonòtiques representen un repte important per a la salut mundial, com ja assenyalava Quammen (2012) en afirmar que l’Ebola, el SARS i el VIH/SIDA eren resultat de salts de microbis d’animals a persones. Segons Johnson et al. (2020), les noves malalties infeccioses en humans són causades freqüentment per patògens originats en dos grups d’animals. D’una banda, en mamífers, com ara alguns primats i rates penades, que s’han adaptat amb èxit i han proliferat en paisatges dominats per humans; i de l’altra, en animals salvatges amenaçats per la cacera i el comerç, com ara els pangolins que, com a resultat de les activitats antròpiques que han degradat el seu hàbitat, han augmentat la interacció amb els humans, fet que ha facilitat la transmissió de patògens.
Encara que podia haver estat un ratpenat l’origen del nou coronavirus del 2019, Zhang i Zhang (2020) creuen que la transmissió als humans s’hauria produït a través d’un altre animal: probablement dos pangolins malais. En qualsevol cas, siga quin siga l’origen últim de la transmissió zoonòtica, sembla que existeix una correlació entre la sobreexplotació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat, amb l’emergència de noves malalties virals transmeses des d’animals.
Quant a l’origen geogràfic de la malaltia, a la darreria del 2019 es van notificar els primers casos de pacients amb pneumònia associada a la COVID-19 a Wuhan (Hubei, Xina). Des d’aquesta ciutat subprovincial de vuit milions i mig d’habitants, situada a la vora del riu Iang-Tsé, aquest virus enormement contagiós es va escampar ràpidament per la resta del món, afectant de manera particularment greu l’Europa occidental i els Estats Units durant la primavera de 2020, i el continent americà (incloent-hi de nou els EUA) i l’Índia durant l’estiu.
