Un any ensenyant a fer cartes per als presos polítics i exiliats

La famosa frase ‘els catalans fan coses’ pren tot el sentit del món quan hom coneix la Montse Úbeda, propietària de la llibreria Ona. Des dels empresonaments dels nostres líders civils i polítics o des de la seva sortida a l’exili, la llibreria s’ha convertit en un punt de trobada indefugible on expressar tristesa, coratge i resistència; on recuperar ànims, forjar esperances i fins i tot trobar un punt d’humor tan necessari i imprescindible per a la descompressió i per poder pensar i veure amb claredat estratègies i accions que puguin ajudar a tirar endavant. Des del primer moment, Ona s’ha convertit en un espai fonamental per a la recaptació de diners per als presos i les seves famílies a través de  la venda de marxandatge de tota mena, no hi falta cap ni un dels títols escrits des de la presó o sobre la presó i l’exili (ni sobre el procés) i a més a més ha continuat exercint de llibreria.

No ha estat un temps gens fàcil per continuar endavant venent llibres únicament en català. Escopinades a l’aparador, amenaces, tipus que entren a cridar tota mena de consignes, agressions contra l’espai i fins i tot la lluita contra un càncer, però també hi ha hagut moments de màgia. Un ha estat l’anunci que la llibreria obrirà un gran centre cultural al centre gràcies a l’entrada a l’accionariat de Tatxo Benet. L’operació permetrà comptar amb més de mil metres quadrats dedicats al llibre en català al bell mig de la ciutat i a la vegada mantenir l’actual llibreria al número 217 del carrer gran de Gràcia, on Úbeda va obrir les portes el 2013.

Una altra de les activitats més màgiques que s’han celebrat a la llibreria ha estat el taller de cartes per als presos polítics i per als exiliats, que se celebren un dimarts de cada mes. En aquesta ocasió, dimarts vinent serà molt especial perquè es complirà un any de la iniciativa, que està oberta a tothom que vulgui. I és que les cartes als presos polítics i als exiliats s’han convertit a poc a poc en una de les accions més efectives per combatre pors, angoixes i solituds.

‘Hi havia molta gent que tenia ganes d’escriure als presos, però hi havia moltes barreres que ho impedien, una d’elles era la por’ explica Úbeda, que des del primer moment va cedir l’adreça de la llibreria com a remitent possible per als usuaris del seu taller. ‘Una cosa tan senzilla com posar el remitent, podia tirar enrere les persones més grans, que pensaven que podien quedar assenyalades,  i per això es va optar per posar l’adreça de la llibreria per a qui ho volgués’.

Després hi havia entrebancs de tipus físic i les pors en els coneixements: ‘Hi havia qui dubtava sobre la qualitat de la seva lletra o de la qualitat del seu català, pensa que hi ha gent que no l’ha estudiat mai, i això d’adreçar-se a un conseller se li fa gran, i aquestes són les coses que hem ensenyat en el taller fins ara, a perdre la por a escriure’.

De cartes n’hi ha hagut de tota mena: hi ha qui explica que ha fet els darrers dies, hi ha qui hi ha inclòs postals o dibuixos, especialment la mainada, i qui troba en els prestatges de la llibreria algun llibre de poesia o algun fragment per copiar i enviar, de vegades aquestes paraules manllevades obren l’aixeta perquè en puguin sortir de pròpies.

Al taller hi ha hagut de tot, somriures, abraçades, llàgrimes ben amargues. Hi ha hagut qui ha hagut de dictar les cartes perquè físicament tremolava d’emoció i hi ha hagut qui havia de recordar com es feia servir un bolígraf després de tants de mails, washapps i missatges virtuals. Això ha servit per humanitzar o rehumanitzar algunes mans ja oblidades d’escriure.

Úbeda explica que ‘els presos agraeixen moltíssim les cartes que reben. Són un contacte molt gran amb el món exterior i la prova que hi ha molta gent que estan per ells, gent humil i anònima. I una de les coses que més han notat en els darrers temps es una disminució de la correspondència coincidint amb el judici. La gent està molt pendent del judici i potser els ha escrit menys, i també és més difícil rebre cartes a les presons espanyoles que no pas a les catalanes’.

En general hi ha hagut molt bona resposta per part dels presos, que agraeixen molt les cartes. Raül Romeva és un dels més actius, numera totes les cartes i fa força dibuixos. De fet, l’equip d’Ona vestirà amb una vinyeta de Romeva el proper Sant Jordi. Com que les torna numerades, podem saber que n’ha escrit més de 5.000 des que està empresonat. Per això és important que a la carta se li pugui adjuntar paper blanc per si els ve de gust contestar o deixar mitjos fulls per a que els puguin aprofitar’. També cal pensar que la correspondència que reben es molt abundosa i que no sempre poden respondre a tothom perquè estan força ocupats o perquè no tenen mitjans per fer-ho.

També hi ha arbitrarietats en la correspondència. De vegades s’envien llibres als presos i aquests poden arribar o no segons múltiples circumstàncies, des de qui sigui al control aquell dia o la temàtica del llibre, especialment a Madrid. Mentre han estat a presons catalanes no hi ha hagut cap problema amb els llibres.  Sigui com sigui, Úbeda demana que ‘no es deixin d’enviar cartes als presos i als exiliats, és la manera que tenim de recordar-los que continuem essent aquí i que els donem suport malgrat tot’.

D’anècdotes se n’han viscut moltes i de molts tipus, però segurament una de les millors és quan la Txell Bonet, la dona de Jordi Cuixart, va entrar a la llibreria mentre parlava amb Cuixart per telèfon en els pocs minuts diaris que poden gaudir i va decidir regalar aquests minuts als usuaris del taller. ‘Va ser molt màgic i d’una gran generositat per part de la Txell’, que alguna vegada més també ha participat en aquest taller amb el seu fill petit i que sempre ha valorat extraordinàriament que algú dediqui el seu temps al seu marit i a la resta de companys empresonats’.

Dimarts, aniversari i festa continguda. ‘Mai hauríem volgut fer aquesta activitat, però mentre sigui necessària no deixarem de fer-la mai’, explica Úbeda. I és que a la llibreria Ona s’han posat molts pals fonamentals del país i contribuir a mantenir la flama de l’esperança dels nostres presos i exiliats no és per a res incompatible amb vendre llibres només en català. Al contrari, són ben bé la mateixa cosa. Infraestructures emocionals d’estat.