19.07.2018 - 22:00
Benvolgut Jordi:
Quan vilment et van prendre per ostatge i et van empresonar a l’altiplà hispànic, em vaig sentir més a prop teu que mai. Feia pocs dies m’havies ensenyat el teu fill. També ens havíem trobat a la porta del parlament.
Al cap d’una setmana et vaig enviar a la garjola el text del meu segon llibre de memòries, He tastat molts fruits de l’arbre de la vida, encara inèdit, que de ben segur et van prendre aquests sàtrapes que ens ho controlen tot.
Vaig trucar a la Txell, però vés a saber si t’ho va dir, amb la quantitat de missatges de solidaritat que t’envien dia sí dia també.
Cada matí quan em desperto penso en tots vosaltres privats de llibertat per fer feina. La feina tan ben feta, professionalment i social, que feies per tirar el país endavant. Enllesteixo un film musical en anglès, Be happy!, amb cançons catalanes. Les de les nostres vides. Quan el tingui acabat, si la no-justícia d’aquesta anomalia que en diuen reino no us ha alliberat, de ben segur que te’l dedicaré.
Fa poc, a Londres, n’enregistrava les cançons, era el 22 d’abril. Em vaig escapar de l’estudi per celebrar el Saint Georges day. Els catalans del Regne Unit s’havien concentrat al London Bridge. I vaig parlar amb la Laia, la filla de la nostra enyorada Muriel. Vam recordar frases seves, com: ‘És l’hora d’avançar units, deixem les discrepàncies de banda.’ ‘Tinguem generositat.’ ‘Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda.’ ‘No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni.’
No hem de perdre el temps amb bajanades. El món ens observa amb lupa, callat i expectant com mai abans veient com perseverem. Urnes i democràcia. I diàleg. Per entendre’t necessites que l’altre t’escolti, si no, caput, diàleg de sords. Com podem fer-ho amb els que manen a 650km, que no s’escolten, ni s’entenen, ni pacten entre ells? Amb una única excepció, la seva inviolable unió de segles, el maltractament a la nació catalana. La nació que té, junt amb els britànics, el parlament més antic d’Europa. Com s’atreveixen?
Ets, sou els ostatges que ens han pres ignominiosament –i em quedo curt de la tristor i ràbia que em produeix el vostre empresonament– en aquest anòmal estat en ple segle XXI.
Amb admiració i ganes de fer-te una abraçada ben aviat,
Ventura
