‘Cal que l’exili i la presó anem a l’una’, carta de Jordi Turull a Anna Gabriel

Hola, Anna!

VilaWeb ens ofereix la possibilitat d’aquesta comunicació oberta entre la presó i l’exili. Qui ens ho havia de dir, oi? Com ens hem de veure en l’Europa del segle XXI!

T’escric des de la cel·la de la presó on, entre els barrots de la finestra, veig al fons un petit trosset de paisatge. El tinc tan a prop i tan lluny alhora… En el meu cas, l’identifico amb privació de llibertat. Penso que per a tu fàcilment podria ser símbol de l’enyorança i llunyania que segur que deus sentir de la teva estimada comarca, el Bages.

Aquests mesos he anat preguntant per tu, com et va i com estàs, gràcies a la possibilitat que m’ofereix un punt de connexió que tenim, que no té res a veure amb la política, i que segur que poca gent coneix. Un punt de connexió que es diu Josa de Cadí. En aquest petit poble que saps que ocupa un lloc tan gran al meu cor, hi tens amigues i amics que t’estimen moltíssim, tant a tu com a la teva família. Sé coses de tu també per la relació que –fruit de la nostra situació– han travat la Berta, la teva neboda, i la meva filla petita, la Marta. I per les converses de la meva germana Isabel amb el teu germà i la teva mare. Per cert, sàpigues que en moltes de les cartes que m’arriben a la presó, la gent es desfà en elogis cap a la teva mare, de tan bé com s’explica i també per la gran humanitat i compromís que desprèn quan intervé en els actes de suport als qui som a la presó o l’exili.

No descobriré res a ningú si dic que la nostra distància ideològica és superior a la distància física que ara ens separa, de Suïssa a Sant Joan de Vilatorrada. De la mateixa manera que crec poder dir que és igualment cert, i sempre ho he valorat positivament, que tu i jo sempre ens hem parlat clar i de cara, sense fintes ni embuts, en les situacions i les decisions que hem hagut d’afrontar aquesta última època de les nostres vides. Penso que és dient les coses pel seu nom com a tots dos ens agrada afrontar les diferencies i les decisions.

Ara, però, malgrat la gran distància física sobrevinguda i la ideològica acumulada en el temps, en aquesta greu situació d’anormalitat democràtica que passem, estic convençut que hi ha moltes més prioritats polítiques a resoldre que segur que ens uneixen que no pas ens separen.

A l’estat espanyol ens van dir durant molt de temps que ‘de manera pacífica i democràtica es podia defensar tot’. A la tardor passada ja ho vam començar a intuir i ara ja fa temps que ho tastem: ens van amagar la part final d’aquesta afirmació. La formulació completa seria: ‘A l’estat espanyol es pot defensar tot de manera pacífica i democràtica, sempre que no vagi de debò’, perquè si va de debò i no és de grat de l’estat, en el seu concepte més profund i ampli, la repressió serà absoluta i tots els drets, llibertats i garanties passaran a dormir el son dels justos.

Vivim episodis amb un vocabulari, per part d’aquest estat –de la mà de la seva cúpula judicial–, que la gent de la meva generació i sobretot de la teva pensàvem que sols coneixeríem pels llibres d’història. La causa judicial, que els serveix per a tenir-nos empresonats, com vaig dir al jutge, no és ni de bon tros una qüestió de justícia. La causa judicial és una qüestió política i sobretot d’escarment a costa del que sigui.

Tot això vol dir que se’ns ha girat molta feina, que estic segur que ni tu ni jo deixarem de fer. Perquè no tan sols hi ha en joc fer realitat allò que a Catalunya ens han anat dient les urnes una vegada i una altra pel que fa al futur polític del nostre país. Ara, a més a més, també hi ha en joc el llegat de justícia, de democràcia i de drets i llibertats que molts consideràvem assolits i consolidats. I això hauria d’interpel·lar tothom, perquè aquests drets i llibertats fonamentals que es vulneren ho són de tothom i per a tothom i no sols d’aquells que defensem i ens hem compromès amb la independència de Catalunya.

Situats aquí, observant tantes i tantes mostres de compromís de persones de tota mena i condició, crec que ni tu des de l’exili ni jo des de la presó no tenim cap dret al desànim i molt menys a la resignació o la renúncia, al contrari! I em consta que la teva actitud, com la meva, com la de la resta de companys i companyes que som a la presó o a l’exili, és de més fortalesa de les conviccions pròpies i de més compromís. Ara cal que l’exili, la presó, les institucions i la sòlida mobilització cívica i pacífica ens complementem i anem a l’una.

La meva opció personal continua essent quedar-me aquí, assumint el risc d’aquest injust empresonament. La teva va ser l’exili amb la incertesa de no saber quan ni en quina situació tornaries. La presó és dura i cruel en molts sentits. L’exili també. De fet, penso que ho és més que la presó. Sóc massa de casa per a assumir això que tu i més companys vau decidir quan vau marxar només amb bitllet d’anada. Però, com et deia, presó i exili es complementen clarament. La nostra presó posa davant del mirall un estat amb moltes estructures institucionals pre-democràtiques. Vosaltres, els exiliats, sou el vidre d’aquest mirall. Només cal veure com després de la clatellada de la justícia alemanya no han estat capaços de sostenir més temps aquesta acusació que a nosaltres ens manté a la presó. Tampoc de la justícia belga, ni escocesa, ni, naturalment, suïssa.

De la presó estant, tenim moltes esperances posades en l’empenta dels qui sou a l’exili per a anar obrint camí en l’opinió pública d’una Europa que, en l’estadi institucional, fins ara ha callat d’una manera esfereïdora. Una Europa, en canvi, que en les diverses resolucions judicials en tot aquest procés ha dut una alenada d’aire enmig de la tenebrosa actuació de l’estat.

Desitjo egoistament que conservis aquella força i empenta que tenies per a denunciar les atrocitats polítiques que segons tu alguns cometíem, ara però per a denunciar l’absència en massa ocasions a l’estat d’aquells drets i llibertats fonamentals més bàsics en una societat que es vol dir i reconèixer com a lliure i democràtica. Drets i llibertats fonamentals que, pel fet de defensar-los i exercir-los, a tu t’han portat a exiliar-te i a mi a la presó.

Estic convençut que patirem i que costarà, però també que al final ens en sortirem. Convertirem aquesta greu situació en una gran oportunitat. El segle XXI és per als qui pacíficament volem engrandir la justícia, la democràcia i els drets i llibertats, i no pas per als qui autoritàriament cada dia ho empetiteixen.

Molta salut i molta força, Anna! I records a la Rovira, si la veus per aquí a Suïssa!

Jordi Turull