15.05.2018 - 22:00
Benvolgut vice-president Junqueras:
Pau i Bé.
Ambdós som seguidors d’un home de pau que va pagar cara la seva coherència i que, des de la separació de poders més estricta (‘doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu’; Mc 12,17), no va acceptar mai que es reduís la fe a l’àmbit privat ni que la convertissin en la valedora d’un statu quo injust i violent: ‘He vingut a portar foc a la terra, com voldria ja veure-la cremar!’ (Lc 12,49).
M’han dit que no pots –o no podies– anar a missa a la presó, que t’ho prohibeixen –o t’ho prohibien. És cert? Puc dir que m’ha arribat de bona font, altrament em costaria molt de creure-ho i no ho hauria escrit, però m’alegraré molt si tu o algú en nom teu ho podeu desmentir. Has celebrat la Pasqua a la presó. Has celebrat Sant Jordi a la presó. Has celebrat la festa de la Mare de Déu de Montserrat a la presó, en lloc de fer-ho a la basílica, assegut a terra com un més, com et vaig veure una vegada. Al monestir, moltes germanes us recordem, als presos polítics catalans, cada dia; durant la Setmana Santa vam ampliar la litúrgia habitual amb una estona de pregària pel país que us tenia particularment presents. A vosaltres i a tants empresonats injustament per haver defensat pacíficament els vostres ideals polítics i socials, al nostre país i arreu del món. Ara llegeixo la impressionant novel·la Istanbul, Istanbul de Burhan Sönmez. Passa tota en una presó. En una presó subterrània on es tortura despietadament. És una situació molt allunyada de la teva, una situació d’horror i de crueltat extrems enmig de la qual l’autor sap fer emergir una humanitat sorprenent i profunda. Perquè sap de què parla. Ho ha viscut.
Malgrat la injustícia del teu empresonament i l’absurditat de les prohibicions arbitràries, tu no vius una situació de tortura física extrema ni has de témer per la teva vida o la de les persones que estimes. Encara que sigui amb injustificables dificultats, pots comunicar-te amb els teus familiars i en reps notícies. Et poden dir que t’estimen i tu els ho pots dir, com vas fer en la commovedora carta als teus fills del 7 de desembre passat. Però els qui sí que coneixen l’horror extrem, com Sönmez, ens adverteixen que la nostra solidaritat no pot ser ‘de grau’. No es poden fer rànquings de patiment; no es pot perdre el temps ni la dignitat considerant quin grau de pèrdua de llibertat, quin grau de dolor injustament infligit, és acceptable i quin ens hauria de fer reaccionar.
El passat 20 de març, el diari El Matí Digital va publicar un article teu titulat ‘Jaume el just i Pau de Tars’. Quan el vas escriure? El vas escriure a la presó? Parles de la visió de Harold Bloom sobre la rivalitat entre Pau i Jaume i et preguntes amb ell quin dels dos era més proper a Jesús. Cites la carta de sant Jaume: ‘El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l’Univers’ (Jm 5,4). Parles del Jesús dels pobres, del Jesús de les benaurances. Cites de nou Jaume: ‘No són els rics els que us oprimeixen i us porten als tribunals?’ Cites el profeta Isaïes: ‘El dejuni que jo aprecio [diu Déu] és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja els jous de tota mena’ (Is 58,6).
És per això que no et deixen –o no et deixaven– anar a missa?
Burhan Sönmez clou la novel·la sobre la presó subterrània d’Istanbul amb una cita d’al-Hal·laj. Al-Hal·laj va ser un místic sufí que va viure a la Pèrsia dels segles IX i X. Va ser –com tu– un estudiós i un feliç i tendre espòs i pare de família; es va implicar –també com tu– en les lluites polítiques del seu poble. Com tu va acabar a la presó i –diferent de tu!– va ser condemnat a mort després de nou anys d’empresonament. Al-Hal·laj va escriure: ‘L’infern no és el lloc on patim, és el lloc on ningú sent el nostre patiment.’
La iniciativa de VilaWeb de convidar-me a escriure una de les seves ‘Cartes per la llibertat’ m’ha permès de dir-te que el sento, el teu patiment.
Fins ben aviat, en comunió.
Teresa Forcades
