‘Desitjo que hi hagi un nou Turull i una nova Rovira que trobin consens’, carta de Marta Rovira a Jordi Turull

Estimat Jordi,

No hi ha ni un sol dia que des de Ginebra no pensi en vosaltres i en les companyes que tenim al Puig de les Basses i al Catllar. La brutalitat de la repressió que aplica l’estat espanyol és dura i repercuteix directament en les nostres vides i les de les nostres famílies. Ja fa molts mesos que no us puc veure, que no us puc sentir la veu i que no us puc abraçar. Us trobo a faltar. Són molts els moments que hem compartit i que hem treballat plegats al parlament per fer realitat el mandat democràtic dels ciutadans de Catalunya de poder decidir si volem viure en una república d’homes i dones lliures.

Amb la repressió volen amenaçar i criminalitzar el moviment independentista, un moviment pacífic i democràtic. I, davant l’amenaça, el moviment és més viu que mai, defensant les conviccions polítiques amb serenitat i denunciant la brutalitat de la repressió amb la màxima solidaritat. Els sopars grocs, les concentracions davant les presons, les cartes, la solidaritat en mil formes… Tot això, ens fa més forts.

Amb la repressió també han volgut escapçar els lideratges civils i polítics del país. Ens volen decapitats, silenciats, distanciats i dividits. I nosaltres hem de lluitar cada dia en sentit contrari. Hem de lluitar perquè no es faci efectiva aquesta repressió que pretenen. Hem de tornar a seure tots plegats, i parlar; especialment, els espais que representem tu i jo, Jordi. Tornem a tancar un acord estratègic que ens permeti de marcar una estratègia comuna i caminar junts des de la diversitat, que és el que realment ens ha fet forts aquests darrers anys. Hem de sumar des de la diversitat per aconseguir representar tanta gent com sigui possible, compartint objectiu i unitat d’acció. Això ens ajudarà a superar cada nou entrebanc en què ens situarà l’estat espanyol. No pot ser que a cada nou entrebanc, que són molts, no puguem trobar la manera de posar-nos d’acord perquè aquí on sóc jo cada vegada que perdem una oportunitat sento que som nosaltres mateixos que fem efectiva la repressió que pretenen. I tot això ho dic perquè vull guanyar, perquè crec que no hi ha cap més manera que puguem acabar la partida que vam començar.

Jordi, de vegades desitjo que hi hagi un nou Turull i una nova Rovira que es trobin i que es tanquin en un despatx i que s’ho diguin tot, què pensen, què passa a les seves organitzacions, que es retreguin el que convingui, però sempre amb aquella consciència que, per avançar, hauran de sortir del despatx amb un consens. Desitjo un nou Turull i una nova Rovira que es marquin aquesta fita. I enyoro les nostres discussions, però també la consciència de la complicitat i la necessitat de saber que cal una solució per avançar. Érem tossuts i durs com una roca, però a la vegada còmplices i lleials. Això són moltes hores i hores esmerçades, Jordi. Hores i hores. Dies feiners i caps de setmana. Hores de parlar i parlar. Jo n’estic orgullosa, de la feina feta. I aquest aprenentatge, que el crec imprescindible, intento transferir-lo a tanta gent com puc perquè crec que és la clau de l’èxit.

Ens queda feina, certament, però hem arribat molt lluny. En aquests mesos que vénen crec que tenim dos reptes molt importants: despullar l’estat i el fals relat que han construït durant el judici i denunciar internacionalment la injustícia i la manca de voluntat del govern espanyol de resoldre un conflicte que és polític. En aquest sentit, el futur i l’èxit de la nostra causa exigeix en bona part també la internacionalització; i lluitarem perquè vagi bé. I si finalment els tribunals ens condemnen per uns delictes que no hem comès, Jordi, crec que s’hauran equivocat molt. Si això passa, no tinc cap dubte que la ciutadania del nostre país també se sentirà condemnada i no podrà acceptar una situació política en què defensar les teves idees democràticament es converteix en un delicte. De vegades, quan ens amenacen amb condemnes d’anys de presó, penso que no van entendre gens què va passar el dia 1-O, ni l’esclat del dia 3-O, quan la gent va sortir al carrer per defensar els drets i les llibertats fonamentals, cosa que tornarà a fer tantes vegades com calgui.

Jordi, fa dies que quan penso en tu em ve una imatge al cap. La de la cadena humana d’aquell Onze de Setembre davant el parlament. Aquell dia ens vam conèixer una mica millor. Tu vas venir amb la Blanca, la Laura i la Marta. I a nosaltres ens acompanyava la petita Agnès, de poc més de tres anys. Ho recordes? De seguida ens vam avenir. Us enyoro i voldria que ens tornéssim a trobar pels passadissos del parlament, quedar-nos parlant als escons una vegada acabat el ple o parlar en algun despatx. Jordi, estic convençuda que ens tornarem a abraçar a Catalunya i serà molt més aviat que no pugui semblar.

Una abraçada, company!

Marta Rovira, Ginebra