20.07.2018 - 22:00
Estimadíssima Meritxell:
Crec que no ens ho hem dit mai. No recordo haver-ne parlat mai amb tu, però ara que em demanen que t’escrigui, m’hi llanço.
Recordes el dia que ens vam conèixer? El primer cop que ens vam veure? Tu acompanyaves la Carme, jo acompanyava la Muriel. Era una d’aquelles reunions ANC-Òmnium que fèiem tot sovint. Reunions que a vegades eren multitudinàries, que molts cops eren a la vostra seu, però aquell dia vau venir a la casa d’Òmnium. No ens havíem vist mai, però havíem sentit a parlar l’una de l’altra. ‘Dos caràcters forts’, ens deien. Dues dones que s’estimaven les seves ‘jefas’, presidentes de dues grans entitats, que no sempre estaven d’acord en el com. Aquell dia la reunió no havia de ser fàcil. I no ho va ser. Jo sóc molt de primeres impressions. I si hagués valorat de manera superficial la trobada, avui no t’estimaria com t’estimo. No va ser una ‘bona primera vegada’. O potser sí. Totes dues respectàvem profundament el que representàvem, qui representàvem. I vam saber defensar les nostres maneres, aquell dia tan diferents, de veure les coses. El desprès d’aquella reunió em va fer pensar com en seria, de complicat, entendre’ns. I mira ara!
Ets la gran dona que vaig conèixer aquell dia, la que em va fer veure en tu una gran líder, entenent el lideratge de la manera més feminista possible. Compartint objectiu, discrepant per construir, sumant tant com podem. En vam aprendre de l’enyorada i estimada Muriel i de la també estimadíssima Carme. Com enyoro tenir-les a prop. Com enyoro tenir-te a prop, valenta!
Han estat des d’aleshores trobades festives, reivindicatives, alguna de més serena, altres de ben multitudinàries. Molt ben acompanyades sempre. I sempre lliures i felices. Ets de les meves, els somriures són el millor ‘bon dia’. Alegre i combativa. Seriosa i compromesa. Amiga i còmplice.
He sentit ràbia de no poder fer-te un whatsapp i dir-te ‘ens veurem dijous a…?, fem una birreta una estoneta abans i t’explico?’. Perquè t’han fet marxar massa lluny per ser lliure. Perquè no hi ha justícia, perquè volen engabiar els anhels legítims. Perquè no són capaços de respondre amb política la política. Perquè no ens permeten ser el que vulguem ser. Però Facebook i altres espais ens han servit per a no deixar de dir-nos les coses que volem. Perquè sempre hi ha maneres. I quan sembla impossible, ho hem de fer possible.
No podia suportar aquesta distància, i en un mes d’abril estranyament calorós a Brussel·les vam poder tornar-nos a abraçar. Vaig venir amb el Pol, perquè ell també tenia ganes d’abraçar-te. Perquè el mal que fa aquesta distància ignominiosa també fa niu en el cor dels més menuts, la lògica dels quals és més transparent i honesta que molta de la dels adults. I vam dinar amb en Lluís i el Toni. I vam riure, i ens vam emocionar. I vam passejar per una ciutat acollidora. I vam poder aplegar-nos amb un grup de donasses que volien dir-te que et trobaven a faltar. I vam xerrar molt i molt. I vam tornar a passejar, a beure cervesa i vam sopar. I l’estrip a l’ànima que provoca dir-nos adéu en aquelles circumstàncies no ens el vam voler explicar. Perquè l’amor fa que vulguem acaronar-nos l’esperit. I així serà sempre, avançant i seguint amb ideals nobles i ferms, ara estimada delegada. I la tendresa ens fa més fortes. Perquè continuarem somrient, malgrat la distància. I continuarem lluitant. Continuarem enviant-nos la llum a través dels quilòmetres i els barrots. Perquè som dones fortes, dones de pau, dones lliures.
T’estimo.
Rita Marzoa
