09.06.2018 - 22:00
Estimat Jordi, la força del jonc,
sovint, en pensar en la nostra gent, compromesa amb un país secularment ferit i impel·lida per uns ideals de pau i llibertat, recordo una bonica metàfora de Ramon Muntaner a la seva Crònica. Deia que, si lliguem una mata de jonc, serà tan forta que ni deu homes poden arrencar-la, però que, si es fa de jonc en jonc, un petit minyó l’arrenca tota. Sens dubte, és la metàfora que defineix la nostra història, tant quan ens hem fragmentat davant la dissort com quan hem aconseguit relligar la mata i ens hem alçat.
Si ara m’ha vingut la metàfora de Muntaner a l’hora d’escriure’t aquesta carta, és perquè sempre t’he percebut com la corda que ens relliga més enllà de les nostres petites misèries, pacient i lúcid, mestre en l’art de desfer nusos i d’enfortir complicitats. I fer-ho amb altura ètica i intel·ligència estratègica, capaç de mirar enllà, en les situacions més adverses.
Sabien què feien quan varen empresonar-te, Jordi. Ets molt més que un gran dirigient cívic, ets un recosidor d’esquerdes, un pacificador d’exaltacions, un cercador de sortides. Sempre des del teu compromís unívoc amb la pau i amb l’entesa. I justament perquè ets la corda que relliga la nostra mata necessitaven tallar-la, amb la convicció que, jonc a jonc, ens arrencarien a tots. Però no se n’han sortit. El mur que t’allunya de nosaltres només és físic, una presó, com tantes en la nostra història. I no han entès que potser no som gaire bons en l’art de vèncer, però que hem hagut de forjar-nos en l’art de resistir. I ara que et tenim empresonat et sabem lliure, perquè mai no tindran la teva ment, ni el teu cor. Ni empresonaran el teu esperit de lluita.
Et trobem a faltar, estimat. No podem apaivagar el dolor que infringeixen als teus fills, a la Susanna, a tu mateix, ni podem segar les cadenes de la repressió. Però amb aquesta carta humil et puc garantir que no deixarem de lluitar perquè tornis a casa, ni defallirem l’ànim, ni trairem els somnis. Jonc a jonc, amb la corda que vares teixir per unir-nos. El camí que hem engegat és ple de pedres i espadats, però ja no té aturador.
Des de la Badalona de múltiples pells, fins aviat, amic.
El dolor no congria la por ni la renúncia, només ens reforça l’ideal,
Pilar Rahola
