‘Les acusacions que pesen sobre tu són un vil muntatge’, carta d’Oriol Junqueras a Carme Forcadell

Estimada Carme,

Ja fa un any que sóc a la presó. Un any, que aviat és dit. Primer, a Estremera. Ara, a Catalunya, als Lledoners, més a prop de casa, dels meus fills, de la gent d’aquest país. Crec haver passat per aquesta carretera que puja per Manresa i s’enfila cap a Solsona moltes vegades. He passejat mil cops pels carrers de Manresa. Conec Sant Joan de Vilatorrada. Hi tinc companys i amics, al Bages. Als Lledoners convisc amb en Raül i la resta de companys empresonats, bona gent. I no hi ha ni un dia que no pensi en tu i la Dolors. Us estimo i us trobo a faltar.

La presó és manifestament injusta. Però en el teu cas em sembla que aquesta injustícia s’accentua. No eres membre del govern del Primer d’Octubre. Eres la presidenta d’un parlament que va defensar sempre i per damunt de tot el diàleg i que en aquella cambra, la cambra que representa la sobirania de catalanes i catalans, hi vas defensar amb fermesa que s’hi ha de poder parlar de tot i debatre sobre tot. I ho vas fer, valenta, des del primer dia, des del principi fins al final. Hi eres sempre, no pas al grat del vent, i lleial, sempre lleial, al país i a la democràcia que entens en tota l’amplitud. Les acusacions que pesen sobre tu fan riure. Un vil muntatge. Una ignomínia.

Has de saber, Carme, que em sento fort, ens sentim forts, cada dia més forts. Probablement la presó serà llarga. Hi estic preparat. I sé que de la presó en sortiré amb el cap ben alt, en sortiré (en sortirem) més fort i estic convençut que l’autoritarisme d’un règim venjatiu en sortirà més afeblit. Nosaltres podrem mirar als ulls a tothom, sense rancúnia. Alguns altres, difícilment ens podran aguantar la mirada.

Sé que sembrem la llavor de la llibertat, Carme. N’estic convençut. I com diu sovint en Raül (quin gran company que és!), si el preu d’aquesta llibertat és la presó, pagarem aquest preu, serens. Potser era inevitable que fos així. Potser és tan dolorós com necessari.

Aquests darrers dies, amb en Raül, hem compartit la visita d’en Jordi Basté, d’en Justo Molinero i de la Mònica Terribas. I de molts altres, és clar. I els hem demanat que facin saber a tothom que no ens penedirem mai de tenir set de justícia i fam de llibertat, que la presó no és amable, però que sempre hi pots trobar amabilitat, que estar tancat és dur però que sempre continuarem endavant cívicament i democràtica. Sabem que no tindrem un judici just, però també que, tard o d’hora, aquest procés contra la llibertat arribarà al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

A tots els qui ens vénen a veure els demano que visquin la vida per nosaltres i alhora que persisteixin tothora, que allarguin la mà a tots els qui encara dubten, que sedueixin els qui encara no són amb nosaltres. Perquè la llibertat exigeix una gran majoria social, una força imparable davant la formidable aliança conservadora que s’hi oposa i s’hi oposarà amb totes les seves forces.

Hi haurà un dia que als ulls dels nostres es dibuixarà un somriure etern, el somriure de la llibertat, el somriure amb què recordarem els qui ens han precedit i les noves generacions que han d’heretar un país més just i lliure.

Som el fruit de moltes derrotes, però també som la llavor de totes les victòries.

Una immensa abraçada, Carme, fins aviat!