17.05.2018 - 22:00
Benvolguda Dolors:
Aquestes lletres volen ser la continuació de l’amistat que vam començar fa uns mesos. Ens vèiem cada setmana per tirar endavant la renda garantida. I cada setmana vaig aprendre de tu. Però tant, en vaig arribar a aprendre. Arribaves de bon matí, portaves un mocador i ja anaves amb el pim-pam. Més activa que ningú, i feies molta broma especialment amb el Sixte, i acompanyats del Diosdado. Suposo que ens vam entendre perquè ets de les meves: som de plorar i riure.
Per mi, veure una consellera plorar va ser lliçó de vida. Va ser un amor a primera vista. Vam sentir que ens enteníem i jo, Dolors, et vull dir d’entrada que és un privilegi haver vist de prop la teva dignitat, la teva valentia i la voluntat d’assegurar de manera energètica un projecte, el de renda garantida, que no havia nascut als partits. D’entrada, doncs, els partits tampoc se la feien seva del tot. Però tu vas ajudar a canviar-ho. Convencent propis i estranys de la necessitat d’allò que demanava la iniciativa popular de la gent organitzada, una llei de la dignitat. Que això també és la renda garantida.
Un cop feta la feina, jo ara no en conec tots els detalls, però sí que et dic que tant de bo poguessis ser encapçalant una taula de seguiment. El govern de l’estat n’ha impugnat alguns articulats. Com dèiem, juntes sense República els avenços socials són molt costosos. Però amb el teu lideratge podries revisar l’actual aplicació des de Catalunya i els terminis de la renda garantida i aconseguir-ne una implantació efectiva i justa.
Aquestes lletres també volen parlar de les dones. De les dones lluitadores. I per a parlar de la part invisible que som les dones encara, i que vosaltres les presoneres polítiques representeu de manera tan poderosa. La meva amiga Montse, trotskista, va anar a la presó durant el franquisme. Ara és independentista i m’explicava que la invisibilitat de les dones també hi era aleshores. I que també li va passar, a ella. Era empresonada, com el seu company i altres membres de la cèl·lula, però la seva veu no hi era. Montse, la invisible. Dolors, la invisible. Carme, la invisible. Marta, la invisible. Són tantes, les invisibles. Passa que ara, i aquesta és la part que ens pot donar més fortalesa, la presa de consciència de les dones s’enforteix per moments. La digna i poderosa reacció a la sentència insultant contra la víctima de la Manada n’és el darrer exemple. Visibles com mai.
Aquestes lletres, doncs, volen fer-te visible, per fer-nos visibles a totes. I també volen dir que la dignitat va acompanyada d’esperança. I que l’esperança, per a ser efectiva, per a modificar el curs de les vides, anirà acompanyada d’apoderament. I si no, no hi haurà esperança. I no hi haurà dignitat. El lligam entre dignitat i esperança l’han explicat molts altres. Però aquests dies, més enllà de l’explicació, és el que sento: els processos de canvi van acompanyats de la dignitat de la gent que, enfortida, lluita contra la desesperança amb l’apoderament.
Per això et vull dir que et continuaré escrivint i estimant, i que mai seràs en l’oblit, i que la teva dignitat és la nostra.
Núria Carrera
