24.10.2018 - 21:50
|
Actualització: 24.10.2018 - 21:53
Estimada Carme,
Et vull fer arribar unes ratlles perquè t’acompanyin en aquestes estones que passes a la teva cel·la, i entre lectura i lectura dels molts llibres que devores, i t’alegrin el dia i t’acompanyin.
T’escric des del meu despatx al parlament, a baix de tot, amb sortida privilegiada al pati del restaurant on la gent fuma i pren el sol aquests dies de tardor que tant m’agradaria que poguessis contemplar. Vaig visitar-te fa poques setmanes i ja saps que he pogut xerrar amb l’Oriol Junqueras, en Raül Romeva a l’agost, i ara, fa pocs dies, amb en Jordi Cuixart, en Jordi Turull, en Joaquim Forn i en Josep Rull. Espero poder visitar les setmanes vinents la Dolors Bassa i en Jordi Sànchez.
Encara que pugui semblar sorprenent, la vida continua i cada dia ens llevem i a la nit ens n’anem a dormir. La situació política es manté complicada, amb moltes i noves variants que ocupen debats intensos, perquè aquest país ja mai no tornarà a ser el mateix. Vull dir-te que, malgrat el pas dels temps, dels dies que cauen com gotes interminables, molta, molta gent –entre la qual m’incloc– et té en els seus pensaments i les seves accions. Molts d’aquests dies miro les fotografies que segur que una persona amiga penja al teu perfil d’Instagram, fotografies en què em reconec, ja que recordo el moment que van fer-se; i en altres no, però t’hi contemplo com et vaig viure, valenta, lliurada al futur de Catalunya i alhora, especialment fora del focus, sensible i propera als qui hem compartit amb tu moments difícils i també moments d’alegria.
Et trobo molt a faltar. El cor massa sovint s’encongeix de pena i en altres moments estrenyo els punys d’indignació. Quan tenim debats encreuats penso molts cops què en diries tu, no només la Carme de l’Assemblea o la de la tardor de l’any passat, també la Carme reflexiva que ha viscut les potencialitats i les dificultats d’avançar i que s’ha tornat més sàvia. Esperem saber aviat la data del judici del Tribunal Suprem. Tinc ganes de xerrar. Ja saps que no en tenen gaire idea de procediment parlamentari –això passa quan el poder judicial vol controlar el funcionament i les decisions del poder legislatiu. Tu i jo no vam fer res més que protegir el dret d’iniciativa dels diputats i dels grups parlamentaris i permetre que aquestes iniciatives fossin discutides pel ple on rau, diuen, la sobirania del poble de Catalunya.
Tu ja saps que som innocents, que un debat polític s’ha d’esmenar i criticar amb mocions de censura, amb crítiques –si cal– ferotges. I, finalment, hi haurà el veredicte inapel·lable de les urnes; però mai, en una democràcia madura, amb processos penals, i menys amb la presó. Aquesta injustícia no afecta només la irracional presó preventiva, sinó el mateix fet d’arribar a haver de desfilar pel Tribunal Suprem en condicions de vexació per a les persones privades de llibertat.
Sé que pateixes per la gent que estimes, especialment per la teva mare que, com la meva, d’edat molt avançada, per molt que els ho expliquem, simplement no ho entenen. Però continues essent exemple per a molts i moltes, per a milers de catalans i catalanes que se senten orgullosos de la teva presidència i que amb tu han après que la política no és allò obscur on creix la corrupció i la falta d’ideals, sinó, també i de manera majoritària, una opció de dignitat i de compromís col·lectiu per a tenir un món millor que comença per aquesta terra anomenada Catalunya.
Espero tornar al Mas d’Enric aviat i continuar les nostres converses. Cuida’t. Un petó ben fort.
Parlament de Catalunya, dia de ple, 24 d’octubre de 2018
Joan Josep Nuet i Pujals
