16.07.2018 - 22:00
Hola, Jordi:
Com en la darrera carta, això de ‘conseller’ és massa fred, disculpa’m les formes.
Com passen els dies, i sobretot, com passen tants dies amb injustícia. En feia molts que us volia escriure, però sempre he pensat que vosaltres sabeu que els qui us coneixem som aquí, i penso que el temps l’heu de tenir per a totes aquelles persones que us escriuen diàriament i que no han tingut la sort de compartir moments com jo. Les meves estonetes, les vull cedir a qui no n’ha tingut tantes.
Ara és estiu, i per sort sou una mica més a prop de casa, però ens queda un altre pas de gegant perquè la injustícia es torni justícia. Cada dia que passa es demostra més que hauríeu de ser a casa, però tot i això, ningú no us tornarà tots aquests mesos robats de la vostra vida.
Saps? Enguany he decidit deixar de ser sòcia de l’Espanyol (bé, en sóc sòcia fan, hehe, no he pogut desvincular-me’n del tot), després de més de vint anys i poc més de tres com a directiva del club. Saps molt bé la passió que tinc per aquests colors i ho hem compartit més d’una vegada. De fet, encara recordo les vegades que havia intentat, ben orgullosa, de convidar-te a la llotja, amb l’orgull de saber que tenia un company de partit, conseller i sobretot perico que podia fer-nos costat, però la teva agenda i responsabilitat va fer que fossin menys de les que jo hauria volgut.
Sí que recordo la resposta que em vas fer per WhatsApp un dissabte al matí del juliol del 2017 (crec que aviat en farà un any just), en què després de felicitar-te pel teu càrrec de conseller de Presidència, em vas recordar que de tu penjava la secretaria d’Esports… No transcriuré el missatge, els pericos som sensibles, però hi ha persones que encara ho són més i ningú no s’ha d’enfadar, però el somriure que em vas fer fer encara el tinc guardat a la memòria… En deies poques, sobre futbol, però quan ho feies, ho feies bé.
Espero i desitjo tornar a compartir aquests moments pericos i polítics, i gaudir d’un club que recordi que ha nascut, ha crescut i viu a Catalunya, i si és possible, gaudir també d’algun èxit esportiu (sí, ho sé, somiar és gratis… Però sóc perica, optimista i lluitadora).
Jordi, espero haver-te fet somriure, espero tornar-te a veure en persona tan aviat com sigui possible, i espero més tornar-te a fer una forta abraçada. En tinc moltes ganes. Us trobem a faltar als congressos, als actes, a tots els llocs on sempre hi éreu i hi sou presents, a tu, en Quim i en Josep. A tots, encara que no els conegui en persona. I espero molt tornar a veure en Quim passejant per Viladrau, el meu poble, on us demanaré que vingueu quan tingueu la llibertat que mai us haurien hagut de prendre. Continuarem treballant perquè això passi com més aviat millor.
En definitiva, espero que tots torneu a casa molt aviat, però pera tu, en Quim i en Josep, si us plau, us trasllado una enorme i forta abraçada de part meva.
No deixarem de lluitar, i no deixeu de tenir esperança.
Montserrat Tordera Vigas
