11.06.2018 - 22:00
Estimadíssim i benvolgut Josep:
Endreçant fotografies me’n va caure a les mans una de singular, la de la classe de segon d’EGB de l’escola l’Avet de Terrassa. Era l’any 1975, i tu i jo, amb la bata verda cordada davant i molt somrients, no podíem pas imaginar que aquell seria un any cabdal per a la història d’Espanya i de Catalunya, com tampoc no podíem imaginar la nostra vocació política. Arribava la democràcia i uns drets i llibertats que les nostres famílies feia molt temps que anhelaven. També les manifestacions per a reclamar l’estatut d’autonomia.
Des que ets a la presó, recordo moltíssim la teva implicació de molt jove en la política catalana, et recordo encolant cartells electorals a la rambla d’Egara de Terrassa per la campanya del president Pujol l’any 1984. Teníem quinze o setze anys i t’he de confessar que els meus interessos eren molt lluny de la política en aquell moment. Em costava d’entendre per quin motiu passaves el temps fent campanya si podies anar amb els amics. Però tu ja tenies Catalunya al cap. Et movia la passió per la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura. Et movia alçar-te contra la repressió i la injustícia. Et movia, com et mou ara, el servei al país.
Coincidint novament a les aules de la Facultat de Dret de la UAB, vaig descobrir el Josep activista, el defensor dels drets dels estudiants, el reivindicatiu, el Josep convençut que la gent jove havia d’implicar-se políticament. Recordo encara com t’enfadaves quan el president Pujol deia que els joves no havien de fer política. Discrepaves absolutament d’aquest criteri i ho vas demostrar des de la JNC i des del Sindicat d’Estudiants Nacionalistes.
Doncs sí, em vas convèncer i vaig militar seguint les teves idees a la JNC i després a CDC i va ser un gran aprenentatge del qual em sento molt orgullosa.
Ara, després d’haver fet tant de camí, de sumar tantes anècdotes, de compartir tants moments vitals… Ara, davant la situació que et toca viure a tu, i a la Meritxell, el Bernat i el Roger, a la teva mare i germans, als teus nebots i a tots els qui t’estimen, vull que sàpigues que ens sentim orgullosos de tu. Que et sabem com Mandela, a qui tant has llegit, que els veritables líders estan disposats a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble.
Aquesta carta pública recull una part petita d’anècdotes de la nostra vida. Enguany, aquest setembre, farem cinquanta anys amb pocs dies de diferència, i no voldria cap altra cosa de regal d’aniversari que la teva llibertat. No perdrem mai l’esperança!
Mercè Conesa
