06.09.2018 - 22:00
Confesso que m’havia acostumat durant vint anys a veure’t o a trucar-te cada dia. La nostra vida ha tingut tantes coincidències que ens havíem incorporat l’un a la vida de l’altre sense adonar-nos-en. El pas per la facultat de dret, els nostres orígens polítics a l’escala local, tu a Parets i jo a Castellar, treballant pel partit als Vallesos, tu a l’Oriental i jo a l’Occidental, les responsabilitats al territori fent candidatures durant anys i anys, coincidir catorze anys al parlament com a diputats…Una cosa va portar a l’altra; d’una relació de companys de política va néixer una amistat sincera a còpia d’anar compartint converses de com anaven creixent les nostres filles, que tenen pràcticament la mateixa edat, ens trobàvem fent muntanya pel Pas dels Gosolans per veure prop del cel el nostre petit país, van venir les enyorades trobades amb els amics diputats patumaires, la feinada amb el magnífic equip territorial quan érem a l’oposició del tripartit i les llarguíssimes sobretaules quan teníem un moment de parlar de tot i de res davant d’un bon plat d’ous ferrats. Tot això ha anat omplint la base ferma de la nostra amistat, tot això ens ho ha donat la llibertat.
La llibertat també ens ha permès de viure els dos anys més intensos de la nostra vida política i de la història recent de Catalunya; el teu tarannà tranquil i consensuador va relligar sensibilitats molt diverses primer al parlament i després al govern. La llibertat ens va permetre de crear les condicions perquè la dignitat dels catalans no fos trepitjada el primer d’octubre i d’obrir pas per a bona part del poble de Catalunya
I ara, una persona com tu, que ha honorat la responsabilitat de dedicar-se a la política amb una actitud senzilla, humil, pròxima, ferma i honesta, ara t’haig de veure darrere d’un vidre un cop al mes. No és possible d’explicar amb paraules què vaig sentir a Estremera i als Lledoners envers tu i els bons amics Josep i Quim, o a Alcalà Meco i al Mas d’Enric envers l’estimada Carme. No cal dir res més: aquest vidre maleït reflecteix amb cruesa on som. Però no hi ha cap vidre que pugui separar la nostra amistat, ni cap vidre que pugui parar la força d’un poble que vol justícia i que us vol lliures. T’espero, Jordi; us esperem.
