07.06.2018 - 22:00
Estimat Vicent:
No sé quan t’arribarà aquesta carta. Avui és dilluns, el primer dilluns sense Rajoy i sense el 155. El primer dilluns del govern del president Torra, i també el primer de Pedro Sánchez com a resident de la Moncloa. Quantes coses en un sol dilluns! Tu ja saps que, tot i això, a la presó és un dilluns com qualsevol altre. Aquí, on l’espai és limitat i el temps pren un altre sentit, la quotidianitat és força impermeable a tot allò que succeeix extramurs.
Les circumstàncies s’imposen, i he après a viure en una dualitat extrema: a l’un costat i a l’altre del mur, simultàniament. Amb el cap i el cor fora, i el cos a l’interior. És, com recordo haver escrit al cap de pocs dies de la meva entrada a la presó, la meva manera de continuar en llibertat. Ser, pensar, i estimar continuen essent, 230 dies després d’haver estat tancat a la presó, els pilars de la meva fortalesa i la confirmació que aquells que tenen poder per a empresonar-nos, no en tenen per a arrabassar-nos de ple la nostra llibertat.
La llibertat és molt més que un espai il·limitat de moviment. És consciència, és voluntat, és sentiment. I com ens diu Raimon, recordant el recital del Maig del 68 a Madrid, ‘qui ha sentit la llibertat té més forces per a viure’. Molts de nosaltres la vam sentir aquell diumenge primer d’octubre. La llibertat no és mai una concessió, és una conquesta, per norma general treballosament aconseguida. L’1 d’octubre tampoc no va ser una concessió, ens vam guanyar el dret de sentir la llibertat i de viure-la en forma de República.
Certament, la República no existeix encara. Però si som pacients i persistents, existirà de ple dret. Vicent, els nostres ulls la veuran. Alguns creuen que ens la van arrabassar, altres que no la vam defensar, i altres creuen que les coses no es van fer bé després de l’1 d’octubre. Tot això, Vicent, ho deixarem per al primer cafè que prendrem. No dubtis que tornarem a l’entresolat del Zurich, a recer de tants turistes, allà on conversàvem, il·lusionats i feliços de l’evolució que vèiem al país, a la gent, malgrat les petites misèries que les visions partidistes ens imposaven.
Tu i jo havíem comentat sovint, molt abans que l’1 d’octubre fos a l’horitzó, que l’apoderament cívic i democràtic d’un referèndum podria ser la clau de volta imprescindible en la construcció del nou estat que volíem. Doncs aquí la tenim, immensa, majestuosa, elegant, capaç de sostenir tota la construcció republicana que ens queda per fer! Això és l’1 d’octubre, una gran clau de volta. Amb la perspectiva que el temps ens dóna, el valor de l’1 d’octubre no deixa de créixer, i estic segur que, amb el pas del temps, creixerà encara més. La seva força democràtica és immensa. És inexhaurible el seu potencial inspirador en el trajecte cap a la República, per saber què hem de fer i com hem de seguir. Devem a l’1 d’octubre, com et deia abans, haver sentit la llibertat.
Ara, sense Rajoy ni 155, potser el govern espanyol acceptarà el diàleg. Bona notícia. És el que volíem. Caldrà anar-hi amb ‘entesa’, sense condicionants previs i sabent també els límits de totes les parts. Els presos i els exiliats, en aquest escenari, no som el centre del diàleg ni podem ser-ho. Nosaltres no som el problema que ens ha fet arribar fins aquí. En tot cas, som una part de les víctimes. Per tant, nosaltres no podem ser ni la justificació del diàleg ni l’eix central de cap acord.
Dit això, cal defensar sense por aquest diàleg. És l’hora d’arriscar, d’exigir i oferir reconeixements. Un diàleg, per insatisfactori que sigui, sempre deixa portes obertes.
Amb l’1 d’octubre a la memòria, i la força i legitimitat d’un país dignament i tossudament compromès, us convido a tu i a tota la gran família de VilaWeb, a no defallir i a confiar en els qui han d’encapçalar aquest diàleg. Si el president Puigdemont no ens va decebre l’1 d’octubre, tampoc ens decebrà ara, ni ell ni el president Torra.
Llum als ulls i força al braç! Ens veurem aviat. Una abraçada!
Jordi Sànchez
Soto del Real, 4 de juny de 2018
[Aquest escrit és la resposta a la Carta per la Llibertat que va escriure Vicent Partal a Jordi Sànchez]
