02.08.2018 - 22:00
Estimat Jordi:
T’escric des d’Annecy, una ciutat preciosa on l’any 2014 la pel·lícula Fènix 11*23, dirigida per en Sergi Lara i jo mateix, va guanyar el premi del Públic del Festival de Cinema Espanyol que s’hi celebra biennalment. Guanyar el premi del públic va ser especialment emocionant perquè volia dir que la gent d’aquí havia empatitzat i s’havia emocionat amb la història de l’Èric Bertran, un nen de catorze anys que el 2004 va ser acusat de terrorisme per l’estat espanyol per haver enviat un correu electrònic a un supermercat demanant l’etiquetatge en català.
Quan vaig recollir el premi vaig denunciar que a l’estat espanyol no es podien garantir els drets bàsics d’una democràcia i que precisament d’això parlava la nostra pel·lícula. Espanya no era el que semblava ni ho havia estat mai. Vaig denunciar que Espanya té pànic que la gent digui la seva perquè és una democràcia de fireta on tot va bé si guanya qui ha de guanyar. Vaig dir que què es podia esperar d’un estat que tractava d’aquesta manera tan paranoica un menor que només havia demanat l’etiquetatge en català.
Doncs bé, ha plogut molt des d’aquell 2004, però la repressió i l’autoritarisme de l’estat espanyol no han fet més que augmentar fins al punt escandalós que han gosat tancar a la presó dos homes justos i bons per haver protegit uns guàrdies civils (cal insistir en aquest punt, uns guàrdies civils) d’una concentració espontània el 20 de setembre de 2017 al centre de Barcelona. I el pitjor de tot, els volen tancar trenta anys a la presó acusats de rebel·lió i sedició conjuntament amb set ministres del govern anterior que també són inexplicablement a la garjola.
Jordi, negociar amb Espanya no és possible. Ells no volen negociar res. Ells imposen de manera unilateral la seva voluntat i ho continuaran fent si no hi trenquem definitivament. Som seus. Ja ho va dir Rubalcaba. Arribaran fins on s’hagi d’arribar per garantir la unitat de l’estat.
Ara prohibeixen les estelades, què vindrà després? Les manifestacions? Els partits? La llengua? ‘La maté porque era mía.’ I creuen que Catalunya és seva. Només hi ha una solució i és la ruptura i serà traumàtica o no serà. Ho volen així. Juguen al tot o res. No tenim opció.
Jordi, ens roben les paraules, ja no volen dir el que deien.
Per què diuen que volen salvar la ‘democràcia’ quan la seva única obsessió és la unitat de l’estat? Ens volen fer creure que democràcia realment significa imperi de la llei, repressió judicial i presó sense condemna i ni tan sols judici?
Ningú protegeix les paraules. Les paraules no tenen advocats ni fiscals que les vetllin. Se les desproveeix del seu significat o fins i tot se’ls capgira i ningú surt en defensa seva. Ara resulta que de l’autoritarisme judicial i la repressió de tota la vida se’n diu democràcia? Quan les paraules ja no volen dir allò pel qual van ser fetes la realitat es difumina, es desenfoca i s’imposa la barbàrie.
O aprenem a guanyar i salvem les paraules o ho perdrem tot; llibertat i nació. La derrota pot ser molt còmoda perquè et permet autocompadir-te, lamentar-te, plorar i queixar-te, però els nens grans no es lamenten ni es queixen sinó que lluiten sense fer el ploricó. Com hem pogut deixar que us tanquessin a la presó?
Joel Joan
