‘Ens veurem a Vic’, carta de Joan Coma a Marta Rovira

Benvolguda i estimada Marta:

T’escric des de Vic, la nostra ciutat. T’escric des d’on tu no hauries hagut de veure’t obligada a marxar mai. Recordo que, pocs dies abans del divendres 23 de març, vaig veure de lluny el teu company i la teva filla sortint del supermercat. En veure’ls vaig pensar que si no te n’anaves, si no desobeïes la citació i fugies de l’estat espanyol, acabaries empresonada. Quan va haver de marxar l’Anna, a final d’any, jo no ho veia gens clar. Se’m feia impossible d’assumir que una companya hagués d’exiliar-se. Se’m feia una muntanya pensar en tot el que això implicava per a ella, per als seus, per a nosaltres. I no ho entenia. Vaig plorar. I vaig tornar a plorar. Fins a entendre-ho. Certament, és impossible sentir el que les qui heu hagut d’exiliar-vos, o les qui han estat segrestades per l’estat, i la vostra gent, heu hagut de sentir aquests darrers mesos. Tanmateix, en veure el teu company i la teva filla, no vaig sentir res més que empatia per ells i per tu. L’amenaça d’un estat malferit i desembridat no pot ser tractada de cap altra manera que no sigui la més absoluta empatia i tota la solidaritat del món amb aquelles que la patiu. Sabem que aquest patiment va molt més enllà de la persona represaliada concreta. Les persones més properes, sovint anònimes, són les qui més ho pateixen. És per això que la solidaritat antirepressiva és tan important. Cal mostrar i demostrar que cap de les represaliades no esteu soles i que, per tant, elles, les anònimes, tampoc no ho estan.

El divendres 23 de març, tot baixant a Barcelona, vaig assabentar-me del teu exili. Vaig recordar com sortíeu, la nit anterior, del parlament i, més enllà dels teus, vaig pensar en la teva amiga i companya Maria. Vam escriure’ns i ella em va dir que aquell divendres es permetia d’estar trista, però que a partir de l’endemà tornaria a donar-ho tot. Aquell mateix divendres, més de 15.000 persones omplíem la plaça Major per mostrar la nostra solidaritat amb tu, amb la teva família i amics, i amb la resta de preses i exiliades. Hi vaig veure molta gent plorant. Ho recordo perfectament. Com recordo haver pensat que, d’alguna manera, i en la línia del que em deia la Maria, seríem capaços de convertir tota aquella tristesa en més compromís, força i dignitat per la resistència civil, desobedient, activa i no violenta que tard o d’hora exerciríem de manera massiva per fer front a l’autoritarisme del règim del 1978. En el marc polític en què ens trobem, no tenim cap més camí, ni per a créixer ni per a guanyar. Assumir uns costos elevadíssims per un objectiu encara major: la llibertat.

Deu dies després teníem ple a Vic. Sempre més recordaré aquell ple com el ple més trist de tota la legislatura. D’una manera o una altra, el teu exili era present en totes i cadascuna de les intervencions dels partidaris a l’autodeterminació i la República. A mig ple, a més, va sortir la notícia que l’estat espanyol havia detingut Hervé Falciani, amb l’evident voluntat de pressionar les autoritats suïsses per forçar la teva extradició i la de l’Anna. Un xantatge que, afortunadament, no els va funcionar. L’aparell repressor de l’estat quedaria, una vegada més, retratat. Una barreja de sentiments feia difícil de continuar tancats dins la sala de plens. Hauríem hagut de parar el ple. No ho vam fer, i vam continuar amb una moció amb què ens solidaritzàvem amb Pablo Hásel i Josep Valtonyc, els rapers condemnats a presó per la lletra de les seves cançons. Pocs dies després, l’estat detenia a la companya Tamara Carrasco, activista dels Comitès de Defensa de la República, compromesa amb la resistència civil activa i no violenta i acusada de terrorisme. Amb el Vidal vam anar a Madrid per donar-li suport. Afortunadament, tot i que amb unes mesures de privació de llibertat totalment inacceptables, va sortir. Tornant, al tren, vaig trobar-me amb un company d’Òmnium Cultural que venia de Soto del Real de veure en Jordi Cuixart, segrestat per l’estat des de fa pràcticament set mesos. Mentre parlàvem, pensava en la Txell i el seu fill. I en tot allò que en Jordi, fora del focus mediàtic i sense demanar-me mai res a canvi, ni condicionar cap de les decisions polítiques que preníem, ens va donar quan érem el meu entorn i jo que necessitàvem suport. El meu procés va coincidir amb el seu embaràs, i en Jordi me’n parlava sovint, content. Tots plegats podem aprendre molt d’en Jordi.

Aquest és el context que ens ha tocat viure. En aquesta carta he intentat fer un repàs de coses viscudes les últimes setmanes i el balanç repressiu és esfereïdor. Certament, l’estat sembra por, però nosaltres no podem permetre que reculli res més que no sigui més compromís, més determinació i més solidaritat. En aquest sentit, el dissabte 26 de maig celebrarem, a Vic, una jornada per mostrar-te el nostre suport. Volem omplir la plaça de la Catedral d’actes polítics i música. Hem recuperat el Moviment 30/03, com a plataforma de solidaritat antirepressiva, per tal de promoure i coordinar totes les activitats que farem fins a poder-te abraçar, lliure, a la nostra plaça Major. Hauria preferit que mai no haguéssim hagut de recuperar aquest moviment.

Tanmateix, m’alegra veure que, davant del que ens fa l’estat espanyol, som capaces de construir una resposta col·lectiva i de ciutat. Desitjo que també siguem capaces de construir-la en l’àmbit del país, tant aquí com a l’exili. Ens cal coordinació. Ens cal una resposta política, col·lectiva i de país. Som davant d’un judici de país, i només el guanyarem si som capaces de construir una estratègia política conjunta.

Una forta abraçada, Marta. Desitjo, de tot cor, tornar-te a veure per Vic amb la llibertat que, per ara, l’estat espanyol t’ha robat. Sempre endavant.

Vic (Osona, Països Catalans), 11 de maig de 2018.