‘Algun dia els historiadors estudiaran l’explosió de llaços grocs que ara inunda el país’, carta d’Hilari Raguer a Oriol Junqueras

Estimat Oriol:

Ja fa anys que ens coneixem, de les vegades que l’Enric Calpena i tu m’havíeu invitat a intervenir en el programa de divulgació històrica ‘En guàrdia’. Goso adreçar-me a tu d’historiador (afeccionat) a historiador (professional).

No sé si som prou conscients del transcendental moment històric que vivim. Hi ha moments històrics en els quals la situació d’un poble, que semblava consolidada com si fos de granit, es converteix en plastilina mal·leable, però només els observadors previnguts ho veuen venir i són prou valents per a actuar en conseqüència.

Després del 1714, Felipe V va establir, per ‘dret de conquesta’, una situació que semblava que havia de ser definitiva. Amb tot, hi ha hagut moments històrics en els quals aquell bloc de granit de la Catalunya espanyolitzada s’ha estovat, però no els hem aprofitat. Un va ser el 1808, la guerra dita de ‘independència’ contra els francesos, quan la monarquia espanyola es va dissoldre i durant un temps la roca es va convertir en sorra, amb les Juntes de Defensa locals, que es proclamaven sobiranes. Un altre va ser el 14 d’abril de 1931, quan va caure la monarquia i Macià va proclamar ‘la República catalana com a estat integrant dins de la Federació ibèrica’. Tan il·legal era la proclamació de la República catalana a Barcelona com, unes hores més tard, la de la República espanyola a Madrid, però com que el poble català no s’ho va acabar de creure, Macià, ben a contracor, va haver de fer marxa enrere i acceptar una ‘Generalitat’ equívoca, a la qual les Corts Constituents ja passarien el ribot. Un tercer moment tou va ser el 19 de juliol del 1936, quan les forces d’ordre públic de la Generalitat van derrotar els militars revoltats. No us creguéssiu pas el mite de la victòria del poble en armes contra l’exèrcit, versió divulgada alhora tant per la Generalitat per presumir de tenir a favor seu el poble, com per la propaganda dels insurrectes per justificar la derrota d’uns pocs militars heroics davant d’una massa popular incomptable. Però la Generalitat va cometre l’error de deixar que els anarquistes i el poble que se’ls va sumar (que certament van lluitar coratjosament i van tenir moltes baixes) s’emparessin de les armes que deixaven els militars que es rendien, i així es van fer amos del carrer. Havent perdut l’ordre públic, Catalunya va perdre la llibertat. I encara podem registrar un quart moment històric desaprofitat: la transició democràtica després de la mort de Franco. Llavors, els polítics espanyols tenien mala consciència i podíem haver obtingut molt més que la restauració simbòlica d’una Generalitat privada de competències i sobretot de recursos.

Ara vivim un quart moment tou que no podem desaprofitar. Les dues grans novetats del procés són, primer, que ja no tenim por de dir que volem la independència, i segon, que allò que sempre hem volgut, ara ja no ho veiem com un somni impossible sinó a l’abast. Algun dia els historiadors estudiaran l’explosió de llaços grocs que ara inunda el país, i també l’onada incessant d’acudits i ninots que circulen pels mòbils. A Portugal, la dictadura a caure arran de la revolució dels clavells. A Catalunya algun dia potser explicaran que la independència va venir per la revolució dels llaços grocs i dels ninots i acudits.

Hilari Raguer