10.06.2018 - 22:00
Em demanen que t’escrigui i, a mi, cada cop em costa més. El problema no és no poder veure’t, és la necessitat que tinc de fer-ho. Et trobo a faltar. Escric al teu despatx. Aquest que ens deixaves per a les entrevistes. No m’acostumo a no veure’t. No m’acostumo a no saludar-te, preguntar-te, parlar-te, abraçar-te o escoltar-te. I la pena és sovint ràbia. I reconec que, quan a l’escó estant sento com es mofen dels qui esteu a les seves presons, les dents em grinyolen.
Perquè recordo tantes coses que em costa continuar plantant cara. Recordo les reunions de cada dilluns i les rialles que hi havia passés què passés.
Recordo aquell bar de la rambla de Sant Vicenç amb tu al meu costat. Recordo l’orgull de sentir-te dir el meu nom a cada acte. Recordo totes i cadascuna de les vegades que ens vas demanar que cuidéssim de la teva família i de com tot allò va passar de ser una exageració a un fet. Recordo el fred d’aquella tarda de novembre davant l’Audiència Nacional i els plors, les abraçades i la dignitat dels punys alçats. Recordo aquell 3 d’octubre amb un país al carrer com tu havies imaginat. Recordo sentir-me sempre tan honrat i tan petit al teu costat. Recordo les teves mans explicant coses darrere el ferro rovellat d’Estremera, recordo la tassa amb la bandera d’Espanya del funcionari quan ja ens n’anàvem. Recordo les cartes que m’han tornat perquè eren meves. Recordo tanta injustícia. Recordo no saber què dir-li, a la Neus. Recordo haver volgut callar davant de tant poder. Recordo aquell trajecte en cotxe per a acostar-me a casa. Recordo que he d’estar on sóc sempre que qui m’hi va posar ho vulgui. Recordo que et dec no haver de parar, no haver de callar, no haver de cedir.
Recordo que ets on ets perquè uns altres no hi siguin i recordo que algun dia en sortiràs i desitjaran no haver-t’hi tancat mai.
Fins aviat, amic meu.
