23.10.2018 - 21:50
Estimat Toni:
Ja fa uns mesos que ens vàrem veure a Lovaina i la veritat és que tinc ganes de veure’t novament. Però en el fons no vull que sigui a Bèlgica, sinó que sigui aquí, a casa, a Barcelona, a la teva ciutat, al teu país.
No vull acostumar-me a aquesta barbaritat que m’escandalitza i que hauria d’escandalitzar tothom. Perquè, com va dir Simone de Beauvoir, ‘no hi ha res més escandalós que acostumar-se a l’escàndol’, i la situació dels nostres empresonats, encausats i exiliats és una veritable venjança, que intenta destruir les vides de persones innocents i els anhels de tot un poble. No m’hi acostumaré ni ens hi acostumarem.
Recordo que ens vàrem conèixer ara farà dinou anys, l’agost del 1999, en un campament escolta a prop de la ciutat de Burgos, el Connecta’t. Tu presentaves aquell llibre que havies titulat Els canvis són possibles i jo representava el Movimiento Scout de l’Uruguai. Convidat pels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, presentava el model pluriconfessional de l’escoltisme uruguaià. La nostra connexió va ser senzilla, natural i immediata. Et vas sorprendre sentint un jove llatinoamericà que coneixia tan en detall la guerra civil espanyola i el rol que hi havia tingut Catalunya, amb fortes conviccions d’esquerres des d’una mirada catòlica fruit d’una lectura evangèlica des de la teologia de l’alliberament.
I jo vaig descobrir un jove europeu amb un discurs brutal i que sempre t’ha caracteritzat, gairebé balsàmic, per la justícia social i els drets humans. Per fi trobava algú, generacionalment proper i a l’altra banda del charco, que plantejava valentament i des d’un marc teòric argumentat i documentat que a l’esquerra li calia recuperar la idea que el futur podia ser millor que el passat, des d’un socialisme democràtic. I que l’eina que tenim, les persones que poblem aquest planeta, per a conquerir més felicitat es trobava en la democràcia i el seu enfortiment.
Tres anys després, en Jordi Tolrà i la Muriel Casals em van proposar un projecte preciós per a desenvolupar a la Universitat Autònoma de Barcelona (Fundació Autònoma Solidària). Els vaig comentar que tenia un amic a Catalunya que es deia Toni Comín, i ells, sense dir-me’n res en aquell moment, et van consultar i els vas dir que contractessin, sense dubtar-ne, ‘el Gabri’ (com tu em dius).
Van passar uns anys des d’aquell fet, jo ja era aquí amb la meva família, coincidíem en actes i sopars i tu ja eres diputat de Ciutadans pel Canvi. Recordo que un bon dia em vas dir: ‘Gabri, necessito que vinguis amb mi, tinc una ILP de la llei electoral i ens calen 50.000 signatures. Tu em podràs ajudar a arribar a l’objectiu.’ Et vaig preguntar quant temps teníem i quantes signatures tenies. La teva resposta, amb el teu característic somriure, va ser: ‘Tenim tres mesos i 150 signatures.’ Vaig acceptar, et vaig dir que ho faríem i ho vam fer. Ho recordes? Més de 90.000 signatures presentades al parlament, fruit d’una campanya que vam dissenyar, viure i gaudir junts. Això ens va ajudar a fer encara més estretes les nostres complicitats humanes, ideològiques i polítiques.
També guardo un record molt viu de la teva trucada d’un vespre del 2014. Vas preguntar-me si estava assegut, que al cap d’uns minuts sortiries al Telenotícies Vespre confirmant que no aniries a la llista d’ERC per a les eleccions europees i que havies parlat amb Oriol Junqueras de mi i que, si jo ho veia bé, formaria part d’aquella candidatura. Novament, vaig acceptar.
I recordo tantes coses i vivències que no t’escric aquí! Els dies previs a l’1 d’octubre de 2017, i els previs al 10 i al 27. I els posteriors, fins que m’assabento del teu exili…
Com va escriure Eduardo Galeano, la paraula ‘recordar’ (del llatí re-cordis) vol dir semànticament ‘tornar a passar pel cor’. Estimat amic, no oblido ni un moment qui ets, quins valors construeixen la teva persona i que tu i els teus éssers més estimats pagueu un preu massa alt per ser lleials i conseqüents amb el compromís adquirit amb el poble de Catalunya. Tu i les persones que esteu exiliades en recerca de justícia, i els nostres amics i amigues, companys i companyes que pateixen aquest empresonament vergonyós i escandalós. Qui ens havia de dir que, a l’Europa del segle XXI, el teu país, el meu país, el nostre país, tornaria a patir persecució, empresonaments, violència repressiva i exili forçós dels seus representant polítics, una vegada més per part de l’estat espanyol. Una historia que, com vas descobrir aquell estiu de 1999, jo ja coneixia bastant bé des del meu Montevideo natal.
Acabo la meva carta amb un poema que vaig llegir en un llibre escrit per un vell tupamaro, quan va sortir de la presó, que diu més o menys així:
‘No tenemos ya más el derecho, nosotros:
presos,
torturados,
desaparecidos,
exiliados.
De sufrir tanto.
De hacer sufrir tanto
a los nos recuerdan
visitan
buscan
defienden,
lloran.
De ahora en adelante prometemos
la única cosa que debemos: LA VICTORIA!’
Sé que aquesta ignomínia acabarà, i que ben aviat ens retrobarem al nostre país. Mentrestant, continuarem lluitant a tots els fronts com sempre hem fet.
Una abraçada i un petó enorme amb tot el meu afecte,
Gabriel Fernàndez
