‘Hi som perquè som vida’ carta d’Eulàlia Reguant a Anna Gabriel

Em poso escriure la carta una i una altra vegada. La ràbia i les ganes de trencar els cadenats d’un règim que expulsa i empresona aquelles qui lluiten i treballen per la defensa dels drets col·lectius es fan presents cada vegada que he començat a escriure.

Estimada Anna, o potser hauria de dir ‘enyorada Anna’, o totes dues coses.

Records de jornades llargues al zoo, de debats intensos i de ganes, moltes ganes de construir, d’avançar, però sobretot de pensar en totes aquelles excloses, oblidades i menystingudes per un sistema depredador, per un capitalisme que ens devora i envia als marges, com si als marges no hi hagués vida. I quanta vida hi ha! I els milers de quilòmetres que et separen d’aquí ni ens fan oblidar a nosaltres ni et fan oblidar a tu. Perquè la negació dels drets per part d’un estat demofòbic, d’un règim caduc que ara volen regenerar, busca que oblidem i que ens n’oblidem.

I és aquest record del convenciment que col·lectivament compartíem i compartim que ens fa caminar, pensar i repensar-nos. És aquest record que ens manté amb els peus a terra per no oblidar ni les qui són als marges ni les que són negades. Perquè l’enyorança no és una opció en un moment on cal més que mai defensar-se i organitzar-se.

Penso en els dies previs al 1r d’Octubre. Penso en la ràbia que sentíem el 1r d’Octubre un cop ens vam trobar havent votat, tu a Sallent i jo a Barcelona, i després de veure la brutalitat policial. Penso en els dies previs al 22-D, sí, el 22-D, el dia que Llarena et va posar a la llista de les persones investigades. Els dies previs on sabíem de la loteria i arbitrarietat de tot plegat. En l’absurd d’un procés que en aquell moment ja tenia gent a la presó i exiliada de manera cruel i venjativa. Recordo el moment de ser conscient que havies decidit que la millor manera de continuar treballant col·lectivament era marxar, un marxar sense saber massa què et i ens podia esperar.

Però també penso en l’amistat i en l’alegria del «serem cinc-centes, serem mil» a Plaça de Sant Jaume el dia de la manifestació del Sense Por, la manifestació del color rosa, amb la Miri. I canto: «Ni furtant-nos els somnis,/ni cremant la trinxera…/ni amb la llei, ni el tricorni/ni amb presons ni cavernes/ callaran a la fera.»

I sé que continuarem aprenent i construint malgrat els quilòmetres. Perquè és el que sabem fer i el que volem fer, per tot el que hem fet, i evidentment, per totes les que ens han precedit en la lluita pels drets i la llibertat col·lectiva.

Tu hi ets. I nosaltres hi som. Malgrat que sovint pensem que no fem prou. Hi som perquè no en volem ni una més. Hi som perquè et volem a casa, a Sallent. Hi som perquè som vida.