30.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 30.07.2018 - 23:25
Estimat Josep:
T’escric la carta a mà, com totes les que t’he enviat, tant a tu com a tots els companys i companyes que sou a la presó i a l’exili. He recuperat aquesta sàvia manera de comunicar. Sé que, atesa la teva alta sensibilitat, valores el gest. Tornen a ser cartes en què el bolígraf pressiona amb força, com si volgués fer brollar els sentiments que l’escriptura ha permès mil·lenàriament de teixir a la humanitat, com si volgués construir la història.
Com tu, Josep, darrere d’aquesta fragilitat, hi ha el caràcter, la força, el desig del millor per a tothom. De servir a la gent, que formem part d’aquest caminar dels pobles, com ho havies intentat des de la conselleria. Ho vaig viure fa uns mesos al carrer Casp. Acabaves de sortir de la presó. Ens vam abraçar com mai ho havíem fet. Vas plorar, jo també. Havia estat tan dur. Havies estat dèbil i havies patit molt. Però és aquesta debilitat que enforteix la nostra humanitat. Vas tornar a posar-te en moviment, el cap alt. Viu. Digne. El dolor, per sobre de tot, de deixar mig orfes en Bernat i en Roger. Deixar sola la Meritxell, que, amb determinació, com és ella, continua la lluita.
Josep, el teu gest té una empremta. Del 1974 al 1975 vaig viure a Terrassa. Tu no deus recordar gaire que la teva ciutat bullia molt. S’acabava el règim, però fuetejava. Havien assassinat en Puig Antich mesos enrere. Allò em va marcar molt. I sobretot Terrassa i la seva gent m’han canviat. Llavors, les lluites, la ciutat unida contra la repressió dels grisos. Joves amics compromesos socialment des dels barris. Un estiu amb un estat d’excepció duríssim al País Basc. Tu ets hereu d’aquesta ciutat que ens estimem tant. I hereu dels moviments que vam creure en un país lliure. Sensibles a les lluites de l’Amèrica Llatina. A Casaldàliga. Anys dels Esquirols, Llach, Raimon, Espriu, Jara, Martí Pol. I amb la mort del dictador, quan ens crèiem que tot era possible, que podríem vèncer, no es va fer net de l’explotació d’altres nous dictadors; el Capital, Reagan, el Wojtyla i la Tatcher. I un país del 23-F, el peix al cove i sí a l’OTAN.
Ningú no sap ara quant pot durar aquest malson. Segur que ens ha fet més dèbils, però per això ens ha de fer més forts. No volem cap més dictadura ni cap més odi. No hi ha marxa enrere i mirem endavant. Volem decidir lliurement nosaltres, totes i tots plegats, què volem com a poble. Sensibles, per sobre de tot, a les dificultats de tanta gent que fa camí amb nosaltres. Sensibles als altres pobles que són víctimes dels poderosos que els condemnen a ofegar-se, a la mort, al patiment. Aquest era el somni del final de la dictadura. No haurem perdut el temps si segueix, més fortament, el somni d’ara. Pels teus fills, pel nét de la teva germana Àngels que acaba de néixer, per tots els infants.
Continuarem pressionant amb força el bolígraf perquè és la història que ens farà construir la humanitat, el nostre país.
Una abraçada encara més forta que la del carrer Casp.
Enric
