‘La repressió que impedeix d’abraçar-nos fa que encara estiguem més units’, carta de Jordi Cuixart a Meritxell Serret

Estimadíssima Meritxell, amiga, enyorada consellera!

La repressió que impedeix d’abraçar-nos fa que encara estiguem més units.

T’escric pensant altra vegada en tot el que us devem, a les dones que lluiteu doblement (i triple!) pel món millor que compartim. Aquest està tan masegat, que diria la Teresa Rebull, que només amb la fermesa de les conviccions i lluny de la testosterona el podrem refer de cap i de nou. Penso molt en tu, Meritxell, també en el Ferran i en la darrera vegada que passejàvem a Palma, fent Països Catalans. I també en la Carme, la Dolors, l’Anna, la Marta i la Clara, i en la Tamara. La repressió busca la divisió, no ho desaprenguem, però també l’oblit, que és tan greu com la divisió.

Recordo quan ens vàrem conèixer fa una colla d’anys, tu al secretariat de l’Assemblea de la Carme i jo a la junta d’Òmnium de la Muriel, una escola de vida. Recordo les llargues tardes de reunions, que gairebé es podien mastegar de tan denses com eren, però també plenes de compromís. Farem bé de dir-nos que nosaltres tampoc no vàrem fallar i tampoc no fallarem ara. ‘Qui té un perquè podrà superar qualsevol com’, com deia Viktor Frankl.

Recordo un vis-a-vis a Soto del Real, quan la Txell m’explicava la determinació amb què totes dues vàreu denunciar davant les Nacions Unides, a Ginebra, la vulneració de drets fonamentals de l’estat espanyol i el sentiment d’autoestima que m’acompanyava.

Estic convençut que afrontarem amb la mateixa actitud els temps que vénen: acusarem aquest estat demofòbic sense renunciar a res de tot allò que hem fet, perquè no demanarem mai permís per exercir els nostres drets civils i polítics. Perquè els representants públics que heu defensat el dret de vot, heu fet una cosa tan digna i noble com complir el programa electoral amb què us vàreu presentar davant la ciutadania.

Ens tenim els uns als altres, i ressonen les paraules del vell Sèneca al dèspota Neró: ‘El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’ Paradoxes de la vida: a la presó o a l’exili és on més lliures ens sentim, perquè assumim amb coratge i d’una vegada per totes el present que ens ha tocat de viure i no renunciem a fer-ho amb plenitud i esperança.

I ho farem a la presó, a l’exili, a les institucions, i al carrer, amb la determinació pacífica de sempre i sense deixar-nos ningú pel camí. Sense retrets i sense renúncies, amb responsabilitat històrica. Cal més rigor, generositat i sentit d’estat que mai per a construir la República de tothom i per a tothom.

La internacionalització d’aquesta causa universal per la justícia, els drets i les llibertats és igualment imprescindible. Estic convençut que la teva tasca al capdavant de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les és fonamental. Com ho és la veu i la força que ens transmeten el president Puigdemont, en Toni i en Lluís, la Clara, en Josep i l’Adri.

Enyorada Meritxell, hem après que res no ens podrà robar el somriure. Ho deia John Berger: ‘El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres serà la confiança que hem mantingut en la foscor.’

Amb la tendresa i l’estima de sempre, el teu amic i company de lluites compartides que t’admira,

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural

Presó dels Lledoners, 23 d’octubre de 2018