‘Tenim l’obligació d’escoltar noves veus’, carta de Clara Ponsatí a Joaquim Forn

Estimat Quim,

Em costa molt d’escriure cartes als qui sou a la presó, perquè no puc dir gaire res de nou per expressar i compartir la indignació i l’angoixa que em causa el vostre empresonament.

Tu i jo ens coneixem poc. Hem parlat l’un amb l’altre en molt poques ocasions. I és que tant tu com jo vam ser al govern en l’últim tram. En el més complicat. Els últims quatre mesos.

Recordo bé el dia que et vaig conèixer, el mateix dia que vam prendre possessió del càrrec. Era el 14 de juliol de 2017. Tothom s’atansava a felicitar-nos. No entenia res. Tu no ho sé, però jo era molt conscient d’on ens ficàvem. De les conseqüències que tindria tot plegat en les nostres vides. Costava fer bona cara a tantes felicitacions. Si hagués pensat més en els meus havia d’haver dit que no, però no ho vaig poder fer. Veia clar que necessitàvem gent decidida per a arribar fins al final i si depenia de mi no m’hi podia negar.

L’altre record que tinc a la ment ja és a Brussel·les. L’última reunió que vam fer junts. Havíem de decidir que fèiem. Jo ho veia molt clar, exili. Tu tenies més dubtes. Finalment vas decidir de tornar. Des de llavors no hem tornat a parlar, però vaig sabent coses de vosaltres a través de gent en comú. M’ha agradat molt llegir el teu llibre. Me’l vaig empassar de cap a cap, d’una tirada. Em va estremir la duresa de la vida entre barrots, però em va agradar compartir les teves vivències i reflexions, i ara potser et conec una mica millor. Un dia m’agradaria seure amb tu i parlar de tot el que hi dius. En tot cas, de moment, haurem d’esperar.

Segur que us ha arribat a la presó que d’ençà del meu exili a Escòcia sóc molt crítica amb la manera com vam actuar com a govern aquell octubre. I també sóc crítica amb la manera com actuem ara. Però veig molt clar que tot això que pensem o diguem els presos i els exiliats no és pas la cosa més important. Cal que deixem de posar el punt de mira en allò que ens passa a nosaltres com a persones, i el posem en el país, en la república que volem construir i que hem de construir. I penso que tenim l’obligació d’escoltar noves veus, de promoure que el debat sigui molt més lliure i sorgeixin nous lideratges. No podem ser un tap. Cal desmuntar les barreres que obstrueixen la nostra vida política per deixar pas a una nova generació, que haurà après dels nostres errors. A veure si ells són capaços d’arribar fins on nosaltres no vam poder arribar.

Confio que sí, perquè només així nosaltres serem lliures. Lliures com a país, però en el nostre cas també com a persones.

Una gran abraçada,

Clara