06.07.2018 - 21:30
|
Actualització: 08.07.2018 - 11:31
Estimada Clara:
Com estàs? T’escric ara que fa vuit mesos que vas arribar a Bèlgica, el 31 d’octubre al matí, el dia de la primera conferència de premsa de l’exili. Vas aparèixer amb aquell posat de resistent que tant t’escau, amb boina, motxilla i el caminar lleuger. Tant de bo haguéssiu pujat tots. L’exili és dur i sovint solitari, però sense exili hauria estat molt més difícil sobreviure a la tardor.
Quan vas arribar a Brussel·les, per a mi eres aquella professora valenta que havia entrat al govern per ser consellera quan molts en volien sortir. Només per això ja eres motiu de tota la meva admiració. No t’ho he preguntat mai, però no em sorprendria que realment fossis l’única que va demanar explícitament una DUI just després del referèndum. El teu compromís amb el referèndum i la independència és (i era) vital, no electoral, i això ho canvia tot. Gràcies a gent com vosaltres, aquesta tardor del 2017 ho ha canviat tot, però no de la manera que enuncien les ponències de partit.
No havia pensat mai d’escriure’t una carta fins que m’ho van proposar els amics de VilaWeb. Ja m’havia acostumat als dinars setmanals al Mediterraneo, i el contacte per missatgeria instantània sempre és pràctic. La colla de Brussel·les t’envia molts records.
Anar a Escòcia, exiliar-te de l’exili, va ser un gran encert. Has internacionalitzat més que mai el cas català a la Gran Bretanya, i el ‘Hands off our Clara’ que es respira a Escòcia és una alegria per als qui t’estimem. Admiren la teva lluita, i és que, com saben bé els propietaris del Bella Italia d’Edimburg, la rendició és un acte indigne. Una amiga nostra em deia que a aquest ritme qualsevol dia aconseguiràs que en Sean Connery doni suport a la independència de Catalunya!
Aquests dies el teu advocat, l’Aamer, s’ha passejat per Catalunya i és un luxe sentir amb quina llibertat s’expressa. Amb aquesta força interior, no dubto ni per un moment que aconseguirà que quedis lliure. Quan ho siguis (del tot), espero que utilitzis tot aquest capital polític per escriure un bon best-seller en anglès. Catalunya necessita llibres per a explicar-se al món, és un error que a les Waterstones d’aquest món gairebé no hi hagi obres que parlin de Catalunya com cal. La teva veu ens explica millor que mil teories.
Per cert, que també ens vam ‘veure’ via Skype a Londres, el dia de la famosa catxa! És obvi que t’ha decebut veure que no tots els independentistes anaven a guanyar. I no ets l’única. Ara ja sabem que hi havia massa, al teu voltant, que aspiraven com a molt a un empat o una derrota per la mínima. Tu volies guanyar (o almenys provar-ho), i tant de bo el president Puigdemont hagués tingut moltes més Clares Ponsatí al seu govern des del principi.
En els dies durs de l’exili no pensis que tot plegat ha estat inútil. Gràcies a la vostra determinació i l’èxit de l’1 d’octubre, el terra per on caminem no havia estat mai tan ple de màscares. Només la veritat ens pot fer lliures d’aquest fangar en què estem immersos.
La política canvia, encara que sovint menys de pressa que no voldríem. De la sentència de l’estatut a la gran manifestació del 2012, van passar dos anys, i de l’11-M a l’aparició de Podemos, tres primaveres. Avui fins i tot el PP fa servir les urnes per a triar els seus dirigents!
Em sembla que aquest any 2018 és de ressaca i transició, però qui sap si tindrem sorpreses més aviat que no ens pensem.
Per començar, quan Alemanya alliberi definitivament el president Puigdemont i Escòcia rebutgi l’ordre d’extradició contra tu, el ridícul de Llarena i de l’estat espanyol serà total. No importa que siguin impermeables, hi ha coses que no es poden amagar.
‘No ens rendirem mai, no ens quedarem mai en silenci’, vas dir al Bozar el dia que feia una setmana que éreu a l’exili, i ho has complert cada dia. Tu continua lluitant i obrint col·legis, que nosaltres ja els defensarem fins on calgui.
Una abraçada i fins molt aviat, Clara.
Aleix Sarri
