‘Mentre ens separi el mur de l’autoritarisme i el desvergonyiment, jo sóc al teu costat’, carta d’Albano-Dante Fachin a Jordi Turull

Benvolgut Jordi Turull,

En primer lloc, permet-me que et tutegi. La gent de VilaWeb m’ha convidat a fer aquest exercici d’escriure a algun dels presos polítics i ja em tens aquí, escrivint. Tot i haver compartit dos anys de legislatura, tu i jo no vam desenvolupar mai una relació gaire estreta. No vam tenir gaire temps de confraternitzar, malgrat coincidir tot sovint al pati dels fumadors, del qual tots dos érem usuaris molt freqüents. Però la realitat és que, malgrat compartir aquell pati de l’edifici del parc de la Ciutadella, tu i jo veníem de llocs molt diferents. Jo venia d’haver envoltat el parlament, tu d’haver estat molt dur amb els qui l’havíem envoltat. Jo venia d’intentar destapar les corrupteles de Xavier Crespo, tu venies d’intentar que no es veiessin.

La nostra convivència política durant aquests dos anys de legislatura tampoc no va ser gaire millor. Et vas apuntar a la teoria conspirativa que m’assenyalava com a col·laborador de Daniel de Alfonso en allò de ‘destrossar el sistema sanitari’. Cada vegada que ho deies des del faristol de l’hemicicle jo em retorçava al meu escó i et cridava: ‘Quan vulguis en parlem dues hores seguides, amb càmeres i documents al davant i et demostro qui va destrossar el sistema de debò.’ No responies mai.

Venim de mons molt diferents i podria continuar posant-ne exemples. Però m’han dit que només tinc 2000 caràcters i ja n’he fet servir 1400. Tres quartes parts per explicar que lluny que estem? Que profund que és tot allò que ens separa? No és massa? Crec que no. Al contrari: necessito explicar (i explicar-te) que, malgrat tot allò que ens separa, la teva presó em fereix i em revolta. Necessito explicar (i explicar-te) que la injustícia que sofreixes ens posa davant el mirall i ens obliga a reconèixer-nos des de la diferència. Necessito explicar (i explicar-te) que mentre ens separi el mur de l’autoritarisme, la persecució i el desvergonyiment d’un estat desbocat, jo sóc al teu costat. I així serà fins el dia que surtis. Aquell dia veuré a la televisió com et retrobes amb la teva família i ploraré d’alegria per tots vosaltres. Si de cas i si coincidim, ja parlarem de tota la resta. Mentrestant, faré allò que sigui a les meves mans perquè aquesta injustícia que sofreixes s’acabi com més aviat millor.

Una abraçada ben, ben, ben forta, Jordi, i molta força.

PS: Posats a imaginar moments bonics, em permeto d’imaginar, per la teva salut i la meva, que quan ens retrobem i parlem de tot allò que tenim pendent ja no hàgim de fer servir el pati dels fumadors!