05.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 06.07.2018 - 12:15
Estimat Jordi:
Avui és un dia de gran alegria; m’he despertat molt contenta quan he sentit la notícia que sou de camí, que veniu, que arribeu de seguida.
EP, ALERTA! TORNO A COMENÇAR.
Avui m’he despertat sentint una bona notícia: us traslladen a Catalunya.
És una bona notícia, sí. La família, els pares, la Susanna, l’Oriol i els petits respiren alleugerits. Segur que sí. El matís, però, és important. No veniu: us porten. Ens consola tenir-vos a prop, és clar, però no ens conformem amb les engrunes. No ens aturarem fins que no pugueu anar lliurement de casa fins allà on vulgueu. Aquest dia serà el de la gran alegria. Mentrestant, podem fer un sospir d’aquells que reconforten i dir en veu baixa: ‘Buf, ja els tenim aquí.’ Però el dia que esclatarem en plors barrejats amb rialles, aquells plors de felicitat absoluta, i que cridarem amb els pulmons plens de joia serà quan sigueu lliures, quan aconseguim abatre aquesta injustícia flagrant, incomprensible després d’anys de consolidació dels drets civils i humans. I aquesta és la fita i només així callarem.
La lluita, els clams, les reivindicacions són per a denunciar l’empresonament indecent que patiu, però és, sobretot, una lluita a pulmó, pacífica, per a mostrar a un món en el qual encara confiem que això que passa a Catalunya ens endarrereix dècades, fins i tot, segles. I que o tots ens aboquem al clam per la llibertat o tots en sortirem esquitxats. Els qui se n’alegren, del vostre empresonament –com un escarment, com un avís per a navegants–, no s’adonen que, ras i curt, és una rasurada a les garanties dels drets humans?
La nostra lluita no és la d’un petit país en un racó de món (un racó estratègic, al mig del món, això sí), sinó la defensa dels drets fonamentals aconseguits a còpia de moltes renúncies, patiments i sacrificis. Si aquí cedim, si aquí ens conformem, els drets de les persones cauran l’un rere l’altre, amb la celeritat que ho fan les línies de peces de dòmino.
Estimat Jordi, sempre t’he admirat. Recordo quan et vaig conèixer. Vas venir a Semproniana, a dinar amb la Muriel Casals. Segur que ja hi havies vingut abans, però aquell dia la Muriel ens va presentar. En aquella època eres el director de la Fundació Jaume Bofill. Els nostres amics comuns, la Gemma i en Toni, ens feien coincidir a les seves entranyables festes i, més tard, el teu fill, l’Oriol, i la meva filla, la Francesca, van compartir moltes hores d’estudi i d’aula. Recordo amb tendresa i enyorança aquella trobada al Maresme on vam gaudir d’un dia familiar meravellós. Tantes coses vam fer… I tantes que en farem, Jordi, tingues-ho per ben segur.
No defallirem, Jordi.
Ada Parellada
Barcelona
Dimarts, 3 de juliol de 2018
