08.05.2018 - 22:00
[Raül Romeva respon a la carta pública que li va enviar Beatriz Talegón des de la secció ‘Cartes per la llibertat’]
Benvolguda Beatriz (Bea):
Moltes gràcies per la teva amable carta, i sobretot per retornar-me a la memòria els bons records que guardo de la meva etapa al Parlament Europeu.
Efectivament, la feina europarlamentària acostuma a ser ingent i, a la vegada, poc coneguda i encara menys reconeguda. I tanmateix, resulta clau.
El Parlament Europeu és un bon laboratori per a aprendre a negociar, a debatre, a buscar –o construir– compromisos, a arribar a acords partint de postures ben dispars, o fins i tot divergents. És, en definitiva, un espai magnífic per fer-hi política.
Allà, ho recordo bé, parlàvem de tot. Sí, de tot. Ens trobàvem sovint, amb tu, amb vosaltres, en tots aquells afers que tenien a veure amb els drets humans, els drets de les dones, els drets fonamentals, les llibertats, el medi ambient i, més enllà, la justícia social i la democràcia.
Aquests han estat sempre –i ho són avui, més que mai– els pilars de les meves conviccions i accions.
De fet, em coneixes prou bé, no tinc res a veure amb el perfil clàssic de l’anomenat ‘nacionalista’. Així doncs: què hi faig, aquí? Perquè m’he implicat en aquest debat?
Doncs, molt senzill, i sé que tu ho entens molt bé: per fermes conviccions democràtiques.
No puc entendre, i per tant tampoc no ho accepto, que no es respectin qüestions tan òbvies i necessàries com la llibertat de pensament, d’ideologia, d’expressió, de reunió, de manifestació… Però és que tampoc no entenc com pot ser que, en lloc d’escoltar i mirar de comprendre les raons que any rere any han posat sobre la taula milions de ciutadans i ciutadanes, sempre de manera escrupolosament pacífica i democràtica, la resposta de l’estat sigui: repressió, escarn, humiliació, violència, presó, manipulació, amenaces, xantatge…
Tot plegat demostra que el problema, de fet, no té res a veure amb un suposat ‘nacionalisme’ català, sinó amb el fet que l’estat espanyol va en procés d’involució. I compte, perquè avui aquesta reculada de drets i llibertat afecta, sobretot, les demandes catalanes, però també anem veient com no tenen cap intenció d’aturar-se aquí. Avui som nosaltres, però demà pot ser qualsevol.
I doncs, què fem?
M’atreveixo a fer alguna proposta. D’entrada, és evident que la repressió (presos i exili) és un disbarat. Per tant, no puc fer sinó reclamar que s’aturi i es retorni a la via del diàleg i la negociació política.
En segon lloc, menystenir l’opinió de més de dos milions de persones no sembla gaire sensat, tot i que al mateix temps cal ser conscients que, davant, hi ha dos milions més que pensen diferent. Així doncs: cal encetar un diàleg de país, honest, sincer, sense perjudicis.
Escoltem-nos, respectem-nos.
Això justament fèiem al Parlament Europeu. És possible, és necessari.
I finalment, crec que també és molt important enfortir ponts –i si s’escau, construir-los– amb el republicanisme a la resta de l’estat. Sí, això va de república en majúscula. Trobem-nos, en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però també en nom de l’ètica, la solidaritat, l’empatia universal, els drets humans (globals)…
Estimada Bea, són moments de gran complexitat, però també de grans decisions.
Personalment, visc la meva presó com una oportunitat. Ara que m’han privat de llibertat i de veu, demano més que mai que se m’escolti, que se’ns escolti. Perquè aquesta situació, la presó i l’exili, posa l’estat davant el mirall.
A tothom que m’escriu li dic el mateix, quan em pregunten: i ara què?
Responc: doncs ara, cap alt (dignitat), mirada llarga (estratègia), verb serè (respecte), cor obert (empatia) i mà estesa (disponibilitat a negociar).
Amb el teu suport, com a persona compromesa amb els drets i les llibertats, però sobretot amb la democràcia, estic segur que ens en sortirem.
Abraçada gran i admiració eterna!
Afectuosament,
Raül Romeva Rueda
Presó d’Estremera, 22 d’abril de 2018
