14.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 15.05.2018 - 07:20
Benvolgut Raül:
No vull començar aquesta carta amb la pregunta tòpica de ‘com estàs?’, perquè quan s’és empresonat de manera tan injusta com tu, ningú no pot estar bé.
Aquests darrers dies he pensat molt en tu, arran de la celebració del mig segle d’existència de la Universitat Autònoma, la teva universitat i la meva. És una gran paradoxa que ja estant, aquesta universitat, en una situació formalment democràtica, dos dels seus professors, l’Oriol Junqueras i tu, siguin empresonats per motius estrictament polítics. Quina vergonya!
La teva estada a la presó, com la dels altres companys, passarà a la història com una mostra més de les grans deficiències de la democràcia espanyola. Quan hom pensa que fa més d’un segle gent com Enric Prat de la Riba i Sabino Arana també van ser empresonats per les seves idees discrepants del nacionalisme espanyol, t’adones de l’escàs arrelament que tenen les idees de tolerància i de respecte a la diversitat d’identitats entre els polítics i els jutges espanyols.
Recordo la darrera vegada que ens vam veure, devia ser ara fa un any, quan vaig anar a la Conselleria de Relacions Institucionals per demanar suport econòmic per al Congrés d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània que pensàvem fer el mes de desembre. Llavors tu, com a responsable de Transparència, vas mostrar molt d’interès pel congrés i ens vas oferir l’ajut de la conselleria. Mesos després, crec que cap al setembre, em van comunicar que a causa de la intervenció de totes les despeses de la Generalitat per part del govern de Madrid no podríem comptar amb l’ajut econòmic previst. Eren els efectes previs de l’aplicació del 155. Començava a ser evident, molt abans del mes de novembre, que el govern de Madrid volia exercir una autèntica censura política sobre tot el que feia la Generalitat. Demanar finançament públic per a un congrés sobre la corrupció política era un atreviment inacceptable a ulls de Madrid. Malgrat tots els draps bruts que sortien a la llum, es veu que la corrupció no era un tema rellevant ni del seu interès. I així estem! Sortosament, el congrés es va poder fer, va anar força bé i tan bon punt surti publicat el llibre que reuneix les seves ponències i comunicacions, te’l faré arribar, espero que llavors ja siguis a casa.
No crec que aquest sigui el moment d’obrir una reflexió, amb calma i aprofundiment, sobre com hem arribat a la complexa situació política actual. Sóc de l’opinió que mentre hi hagi presos polítics, és a dir, mentre no hi hagi una autèntica situació de llibertat per a tothom, no és pertinent d’expressar en públic les discrepàncies sobre el procés. Les meves idees sobre com s’ha dirigit el moviment independentista, sobre la seva estratègia i la seva tàctica, me les reservo perquè no vull donar el més mínim argument de suport a la campanya ignominiosa que vol criminalitzar els dirigents i el mateix moviment ciutadà català. Crec imprescindible que es faci un exercici autocrític, però no en una situació d’estat d’excepció com l’actual. La qüestió prioritària ara és la denúncia de l’onada repressiva governamental i de la catalanofòbia que impera en molts mitjans de comunicació.
Coincideixo amb el que dius a l’article publicat a l’Ara el passat 4 de maig, quan sostens que cal bastir una estratègia realista i a llarg termini. Sí, hem de mirar lluny, atès que correm una autèntica marató i no pas una cursa de 100 metres. Cal ampliar el suport social al dret de decidir i continuar carregant-nos de raons. S’ha perdut la iniciativa i des de fa set mesos juguem en camp contrari i amb un àrbitre parcialíssim. Per això la prioritat és canviar aquesta situació desfavorable.
El procés català, i tu ho has viscut en la teva pell, ha tingut la virtut de posar a prova la qualitat de la democràcia espanyola i els resultats han estat ben reveladors. Els esdeveniments dels darrers vuit o deu anys han fet aflorar diferents fets de singular rellevància sobre el sistema polític espanyol que podrem avaluar amb més calma quan gaudeixis de llibertat. D’un costat, s’ha posat de manifest la feblesa de la democràcia espanyola, simbolitzada en uns governs, i uns partits, incapaços de negociar els problemes polítics i que prioritzen de manera essencialista el respecte de la legalitat vigent menyspreant el principi democràtic del dret de decidir dels ciutadans. Veiem com hi ha un govern i uns partits disposats a sacrificar el respecte als valors democràtics per tal de defensar ‘la sagrada’ unitat nacional. Estan disposats a assumir els ‘costos’ d’una involució autoritària abans de posar-se a negociar.
Això també és, en bona part, el resultat dels perversos efectes de no haver fet, quan tocava, una profunda reforma del poder judicial i de l’administració de justícia a Espanya. A l’actual cúpula judicial hi predominen persones d’idees autoritàries i d’escassa sensibilitat democràtica. Em temo que haurem d’esperar que siguin desautoritzats i desacreditats per la justícia internacional.
D’altra banda, cal doldre’s de la ‘desaparició política’ de l’esquerra espanyola, simbolitzada per l’actitud passiva i conformista del PSOE i la seva incapacitat d’oferir una alternativa a la creixent hegemonia de les dretes espanyolistes, tant de la vella (PP) com de la nova (Cs).
Aquest retrocés democràtic ha anat estretament unit al reforçament d’un nacionalisme espanyol de caràcter ‘excloent’, incapaç d’acceptar l’existència d’una diversitat d’identitats i obsessionat per alimentar una catalanofòbia que serà molt difícil de desarrelar de la societat espanyola.
I per acabar, no vull deixar d’esmentar la hipocresia que predomina a la Unió Europea, entitat política que coneixes prou bé després de dues legislatures al Parlament Europeu. Allà, l’estatalisme imperant fa que els interessos dels governs passin per sobre de tots els valors i els principis democràtics.
Bé, estimat Raül, aprofita la situació especial en què et trobes per llegir. Jo, veient les darreres novetats bibliogràfiques, te’n recomanaria tres: La confusión nacional, d’Ignacio Sánchez-Cuenca, un llibre lúcid que segur que t’apassionarà; el molt documentat estudi de Carme Molinero i Pere Ysàs La Transición. Historia y relatos, imprescindible per a no dir tantes coses absurdes o falses sobre aquest procés polític; i l’excel·lent exercici de reflexió de Josep Fontana L’ofici d’historiador, un llibre ple de suggeriments i d’idees fresques.
No vull acomiadar-me sense fer-te arribar l’estimació de la Blanca i la Cristina. La primera continua a Brussel·les i sempre t’agrairà tot el que va aprendre al teu costat. La Cristina recorda amb gran afecte un dels alumnes més brillants que va tenir a l’institut, aquell que va fer d’àrbitre en un debat dramatitzat per a commemorar el bicentenari de la Revolució Francesa.
Espero poder-te donar en persona una forta abraçada ben aviat. Ens tens sempre al teu costat.
Ànims,
Borja de Riquer
