13.05.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Per ventura, ha passat alguna vegada en la història de la Democràcia –és que s’escriu en majúscula– que l’anunci de l’adjudicació de la compra d’unes urnes hagi fet córrer tanta tinta? Com és possible que es concedeixi tanta importància a una simple adjudicació? En ocasions com aquesta, més encara sabent que els independentistes analitzeu amb lupa les conseqüències de cada pas que feu, sempre em queda el dubte de si heu col·locat a propòsit o no en l’agenda una notícia com aquesta. Si ho heu fet a propòsit, molt bé, ja que els vostres compatriotes hauran tingut l’oportunitat, una vegada més, de comprovar fins on pot arribar la demofòbia de moltes autoritats d’Espanya. Si organitzen un estrèpit com aquest a costa de les urnes, quin enrenou no faran quan proclameu la independència?
Canvio de tema: aquesta mateixa setmana, Junker, el dirigent de la Comissió Europea, ha rebut el lehendakari Urkullu; un acte de gran interès des del punt de vista de la diplomàcia basca. Però m’ha disgustat molt l’actitud d’alguns: per exemple, un mitjà de comunicació públic basc ha destacat que Junker no va voler rebre Puigdemont però sí Urkullu. I no m’ha agradat gens aquest comentari perquè l’argument es pot girar contra el dirigent del govern basc, tal com vas dir tu mateix la setmana passada en aquesta secció. Els bascos obtindrem el beneplàcit de la gent important, sempre que siguem bons, però si som tan dolents i entremaliats com els catalans, aleshores ens tancaran les portes. No és bo rebaixar el proïsme per enaltir-se un mateix.
Finalment, t’ho dic sense cap dissimulació: m’ha causat una gran alegria veure l’ex-ministre Acebes entre els investigats en el contenciós de Bankia. Quan van tancar Berria, va arribar a dir: ‘Aquesta és una operació en defensa i protecció dels drets i llibertats dels bascos.’
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No sé si Euskadi és una excepció, com en tantes altres coses, però pel que sembla les urnes amb què votarem són propietat de l’estat espanyol. Les urnes físiques, vull dir, aquelles de metacrilat amb tapa taronja. És el que hem esbrinat aquests dies gràcies a l’última polèmica i persecució contra el govern de Catalunya.
El govern català va decidir comprar vuit mil urnes de metacrilat. Ara. Recordaràs que el 9-N les urnes eren de cartó (unes urnes republicanes i humils que a mi m’encantaven però que ara s’han descartat). Llavors ni ho vam pensar, però la raó per a fabricar-les era que les urnes, diguem, originals eren, i són, propietat de l’estat i les guarda l’estat. Quan hi ha eleccions autonòmiques, per exemple, les cedeixen a la Generalitat, però després tornen al magatzem estatal.
Pel que siga, de cara al referèndum de setembre, el govern català ha decidit que les urnes han de ser de metacrilat i ha decidit, per tant, comprar-les. I l’ordre de compra ha precipitat una insòlita amenaça del govern espanyol no només cap al govern sinó també cap a les empreses fabricants d’urnes, que han estat amenaçades de manera explícita. Cosa que és més que sorprenent i, diria jo, difícil de casar amb la legislació europea. El govern espanyol diu que comprar urnes és il·legal, una figura discursiva que coincidiràs amb mi que és extremadament gràfica.
I, com ha passat tantes vegades ja, en aquest cas, a més, ens hem trobat amb una nova demostració que l’estat espanyol traspassa de manera perillosa la barrera dels fets per penalitzar les intencions. Perquè l’any 2000, la Junta d’Andalusia va comprar nou mil urnes, sense que passés res, aleshores. Ningú no els va perseguir ni va amenaçar les empreses fabricants. Caram…
