Cartes creuades: Una jugada excel·lent per al desarmament d’ETA

Cartes creuades: Una jugada excel·lent pel desarmament d’ETA

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Fa tres anys, ETA va fer la seva primera aparició en relació amb el procés de desarmament, en un vídeo difós per la BBC. En aquelles imatges, hi apareixien un parell de membres d’ETA i els verificadors internacionals Manikkalingam i Kasrilsi ensenyant les armes i lliurant-ne una llista.

Aquesta setmana hem sabut que, de les 10.000 armes que les FARC havien de lliurar als intermediaris de l’ONU, n’han lliurades (només) 140, i que ara per ara els contenidors blancs que han disposat per a la recollida d’armes són buits. ‘Ridícul’, aquest va ser l’adjectiu més fi amb què alguns partidaris d’Uribe van qualificar aquella primera temptativa d’ETA. Tot i que els verificadors van considerar molt important el pas fet per ETA, no va ser suficient per conferir serietat al seu pas. A Colòmbia, quan li han preguntat per l’escassa quantitat d’armes lliurades, el representant del govern ha manifestat, tanmateix, que està bé, que no hi ha cap problema, que així solen començar. En proporció, ETA va lliurar moltes més armes, en aquella taula, que les que les FARC ha deixat en aquests contenidors.

Ara la jugada dels artesans de la pau ha deixat atònita la gent partidària d’Uribe, perquè ha estat excel·lent: una ostentació d’imaginació que ha posat de cap per avall els estàndards internacionals. Han estat membres de la societat civil d’Euskal Herria els qui s’han encarregat d’impulsar el procés de desarmament d’ETA, i ja han anunciat al govern de França que el 8 d’abril faran saber on són els zulos on hi ha les armes. Com que ho han fet civils, no poden empresonar-los pas per ajudar una organització terrorista que vol deixar les seves armes. I a més, s’obliga el govern francès, de manera activa o passiva, a participar en aquesta tasca, igual que un bomber està obligat a anar a apagar un foc quan rep l’avís. Seria una negligència penal que el govern de França sabés on són les armes i no anés a recollir-les. Està obligat a fer-ho, i això converteix aquesta jugada en un plantejament excel·lent.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Em consta que una de les qüestions que l’esquerra abertzale mira de reüll sobre el que passa al meu país és la de la territorialitat. Als Països Catalans, tot aquest tema dels límits territorials ha estat sempre molt més relaxat, confederal, que no pas a Euskal Herria. Potser per la nostra història: quan érem estats independents érem una confederació molt avançada –hi ha qui ho considera el precedent més proper a això que avui seria un model tipus la Unió Europea.

Una de les preguntes que es feia l’esquerra abertzale era si el fet que una de les regions continués endavant sense esperar les altres acabaria essent bo o dolent per al conjunt de la nació. La pregunta no era anecdòtica ni senzilla de respondre, però comencem a tenir alguna prova de què passa, i podem dir que no només els altres no ens hem despenjat sinó que l’impuls d’una part sembla ajudar a córrer també les altres.

Això ve a tomb d’una situació extraordinària que s’ha donat aquesta setmana al congrés espanyol, on PP i Ciutadans van fer dues propostes contra la que van definir com a ‘imposició del català al País Valencià’. De fet, van arribar a afirmar, segons em diuen, que al meu País Valencià l’espanyol està en perill. Aquesta situació és molt lluny de la realitat i només des d’una imaginació febril i obsessa com la dels partits espanyolistes es pot creure això. Però també és veritat que el recent decret de plurilingüisme ha propiciat que la majoria de les escoles valencianes opten per tenir el màxim nivell de normalització de la llengua pròpia, cosa que ha posat molt nerviosos el PP i Ciutadans. Els valencians no estàvem acostumats a ser, com som ja, un problema a Madrid. I aquesta és una cosa que m’agrada molt i que vol dir, segurament, que l’experiment funciona. L’experiment ‘confederalista’, vull dir.