Cartes creuades: Un Sant Jordi estrany però amb algun símptoma interessant

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Qui va per primera vegada al vostre Sant Jordi queda bocabadat davant la festa que organitzeu al voltant del llibre: llocs de venda, gent a vessar, llibres, roses, estudis dels mitjans de comunicació al carrer. Això que nosaltres fem al voltant del menjar i la beguda, vosaltres ho feu amb el llibre. No hi ha una opció millor que l’altra; de fet, si algú m’ho preguntés, li recomanaria de combinar-les totes dues. Vosaltres degusteu un bon vi amb un bon llibre, nosaltres llegim un bon llibre amb un bon vi. Vosaltres adoreu el llibre pel cap baix una vegada l’any, i nosaltres el vi diverses vegades l’any.

Les llibreries, aquelles que quedaven obertes, han tancat a conseqüència de les mesures de seguretat i prevenció que ens ha imposat el coronavirus. Igual que a més negocis, això els faltava, haver de tancar durant setmanes.

A excepció de dues o tres llibreries de mida mitjana de les capitals, les nostres llibreries solen ser botigues en què poques cues es formen, per desgràcia. A quanta gent trobarem en una llibreria de poble qualsevol dia de la setmana a les 10:30? M’imagino la cara de l’encarregat de la llibreria quan el tècnic municipal li comuniqui que ha d’evitar aglomeracions a la seva botiga.

Amb ànim d’ajudar els llibres en basc, ja que aquestes botigues a causa del tancament arrosseguen greus pèrdues, setze editorials han format un projecte de venda per internet en què el comprador decideix a quina s’abona el 20% de què paga pel llibre.

Però qualsevol suport serà poc. Nosaltres, els que treballem en llengües petites, el necessitarem tot, sigui en el sector del llibre o en qualsevol altre. I per ara la Unió Europea no ha inclòs les llengües minoritzades com a grup de risc.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Sant Jordi, ja ho saps bé, Martxelo, és un dia molt especial. L’aglomeració de gent comprant llibres i roses no és solament un negoci monumental, sinó també un símbol del millor del país. Si les festes defineixen el caràcter, Sant Jordi és el país en el qual m’agradaria viure: atent, delicat, amable, de mirada alta i interessat per tot allò que passa al món i per la gent que ens ho explica.

Per això aquest Sant Jordi ha estat especialment dur. El confinament ens ha deixat ficats a casa amb pocs recursos per a compartir amb la nostra gent. Però tot i això m’ha semblat intuir un començament de canvi en petits gests, en detalls que es van anar escapant al llarg del dia. Anticipant potser que en la mesura que la gent s’ha anat acostumant a les noves circumstàncies tots hem començat a rumiar com trobar el jo col·lectiu a dins de les cases també.

Així molta gent va comprar llibres. Especialment a Llibreries Obertes, una proposta digital d’Òmnium que n’agrupa desenes. Jo vaig comprar en quatre, com hauria fet un Sant Jordi normal. Compres, pagues i ja recolliràs el llibre quan s’obrin les portes. Veure que tanta gent ho va fer em va semblar un senyal bell de generositat i reconeixement al món de la cultura.

Però no va ser només aquest detall. Va haver-hi milers de balcons engalanats amb roses i llibres. I la gent se les va apanyar per recordar-nos en algun moment en quin dia estàvem. Al meu carrer a les 16.30 va sonar una cançó de Txarango sobre un concert que ells cada any, mig clandestinament, feien en una plaça de Barcelona precisament a aquesta hora el dia de Sant Jordi. I en acabar els veïns vam aplaudir i cridar. I em va semblar que allò era una manera, una més, d’aixecar la resistència.