25.01.2020 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Abans de començar, Vicent, vull mostrar-vos la meva solidaritat per tot això que heu sofert aquesta setmana. Hem estat testimoni d’imatges terribles i experiències desoladores.
Dit això, us explicaré una cosa que ha passat aquí aquesta mateixa setmana. Resulta que les institucions promotores d’aquest tren d’alta velocitat que sembla no tenir fi han organitzat a Sant Sebastià unes jornades sobre la infrastructura. En l’acte d’obertura, el batlle de la ciutat, Eneko Goia, feia el seu discurs de benvinguda quan uns activistes van pujar a l’escenari, el van interrompre i van llançar pel micròfon diverses consignes contra el projecte ferroviari. Res de greu, res que en qualsevol democràcia consolidada no es prengui amb total normalitat. Però després d’haver acabat la protesta, el batlle Goia va recuperar el micròfon i els va escridassar dient-los ‘impresentables’ amb veu ferma, com si volgués demostrar la seva fortalesa davant tots els presents.
Però el batlle Goia n’està segur, que els únics impresentables d’aquella sala eren els activistes? Ell llavors com qualificaria aquests ministres espanyols que fa tota una dècada que menteixen deliberadament amb la data d’arribada del tren? I com qualificaria els obedients polítics bascs que acríticament fan d’altaveu d’aquestes mentides?
Goia va deixar passar una oportunitat d’or per a posar les coses al seu lloc i qualificar de la manera que cregués convenient tant el ministre espanyol Ábalos, que era assegut en aquella mateixa sala, com els altres ministres que han ocupat aquest càrrec les legislatures anteriors. Però no: és més fàcil que la Terra deixi de girar.
No oblidem que aquests activistes no cobren cap sou públic per dur a terme la seva protesta, però sí alguns dels mentiders que s’asseien en aquella sala. Gent que cobra diners públics per anunciar una data que tornaran a incomplir, de segur. Perquè ja són si més no deu les vegades en què s’ha retardat l’arribada anunciada del tren d’alta velocitat.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquesta setmana, Martxelo, el temps ha dominat l’agenda informativa del país, tot i que han continuat passant coses greus i importants en l’esfera política. La tempesta Glòria ens ha colpejat de sud a nord amb una violència inusitada, desconeguda per aquestes dòcils terres mediterrànies. Els bascs esteu acostumats a la mar, a l’oceà, a veure-us les cares amb un autèntic poder. Els catalans no coneixem aquesta Mediterrània d’ones altíssimes i cops terribles contra la costa. Estàvem acostumats a una dòcil superfície d’aigua que, quan s’enfadava, semblava rondinar més que una altra cosa.
La sorpresa ha estat especialment dura en el cas del delta de l’Ebre, a les comarques centrals del nostre país. Allà el desastre ecològic sembla no tenir límits. Els científics diuen que cal esperar, però les imatges que ens arriben són horribles. Davant els nostres ulls ha desaparegut una part de la nostra geografia, una part més que particularment important.
Important del punt de vista ecològic i natural, però important també del punt de vista polític i social. El combat contra els plans hidrològics espanyols va reunir i va donar forma a la comunitat humana de l’Ebre i la va recosir al país, pel nord i pel sud. I ara han estat molt tocats.
Molt tocats per la magnitud de l’accident, de la tragèdia, però molt tocats també perquè fa anys que denuncien, sense que els facen cas, que el riu porta al seu final un cabal insuficient que no aporta al delta el sediment que necessita. Això en un moment de crisi climàtica mundial i de creixement de l’alçada de la mar significava una amenaça palpable, que per desgràcia sembla que s’ha fet realitat. El debat serà dur perquè hi ha raons per a queixar-se i reclamar.
