03.11.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Tiren endavant els passos necessaris abans no comenci el judici del procés. Ja sabem com descriurà els fets l’advocacia de l’estat espanyol (sedició) i com la fiscalia (rebel·lió). L’acusació popular també els considerarà rebel·lió i la defensa argumentarà, coincidint amb el sentiment de la majoria dels catalans, que els acusats no han comès cap delicte.
Aquest judici, que és previst que començarà al gener, serà segurament el més important del Tribunal Suprem espanyol en dècades, tant de cara a Espanya com a l’estranger. Aquests darrers anys, a Europa s’ha gestionat l’exigència d’independència dins un estat amb dos mètodes diferents. D’una banda, alguns han maldat per aconseguir una solució mitjançant una consulta o mitjans polítics, com a Escòcia, Montenegro, Kosovo, Txecoslovàquia, o França avui mateix a Nova Caledònia. D’una altra banda, alguns altres han preferit el camí de la repressió, com a Catalunya.
Les estructures de l’estat espanyol volen aconseguir dos objectius mitjançant el judici: dividir els independentistes i paralitzar el procés.
Als qui s’asseuen a la banqueta dels acusats, no els mancaran pas mostres de solidaritat, ni a Catalunya, ni al País Basc, ni tampoc en alguns cercles polítics d’Espanya. Però allò que no es va aconseguir ensenyant al món sencer les dures imatges de la repressió del primer d’octubre, és a dir, que Europa hi intervingués amb mà ferma, s’haurà d’intentar aconseguir ara, abans no comenci el judici i també mentre duri.
Aquesta partida es jugarà també a l’estranger. De la mateixa manera que el primer d’octubre la repressió va cessar al migdia fruit del ressò internacional, l’absolució o unes condemnes mínimes seran també conseqüència de la feina que es faci fora.
És el moment d’activar la ciutadania i les institucions europees que han vist el procés de bons ulls.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
S’ha fet pública la presentació de les acusacions contra el Govern i el Parlament de Catalunya arran del procés d’independència. En total, els demanen dos-cents catorze anys de presó, dels vint-i-cinc per al vice-president Oriol Junqueras als quatre a la intendenta del cos de Mossos d’Esquadra, Teresa Laplana.
És cert que la petició final, un cop acabat el judici, no té per què coincidir ni amb el tipus penal ni amb la xifra d’anys demanats. Però a ningú no passa per alt que és paradigmàtica la duresa amb què reaccionen l’estat espanyol i el govern socialista, en aquest cas concret. És significativa d’allò que vindrà i ha de moure a reflexió, no únicament els partits i la societat catalana.
Ens van dir, us van dir, que en absència de violència es podia parlar de tot. Van permetre a Junts pel Sí i la CUP que presentassen un programa electoral que contenia l’afirmació que la independència seria proclamada al cap de divuit mesos. I han fet aquesta acusació després d’haver vist com quatre jurisdiccions europees havien absolt el president Puigdemont i els consellers en l’exili de les mateixes acusacions que, als setze imputats del govern i el parlament, els podrien costar cent setanta-set anys de captivitat.
Si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut va liquidar la il·lusió que existia una Catalunya autònoma i va obrir el camí a la independència, ara aquest judici liquidarà la il·lusió que vivim en una democràcia i segurament obrirà el camí a una reconsideració total de les estratègies fetes servir fins ara.
I aquesta reconsideració crec que clama també de traspassar Catalunya i de proposar un front democràtic en què la resta dels Països Catalans i el País Basc haurien de tenir un paper fonamental. Perquè l’amenaça, aquests cent setanta-set anys de presó per haver fet política, no va tan sols contra els presos polítics catalans. Tots estem en perill.
