23.11.2019 - 22:00
|
Actualització: 23.11.2019 - 22:25
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Igual que als mapes meteorològics, Vicent, al mapa polític del nostre país tenim una icona, la del nou estatut d’autonomia, que apareix i desapareix a mercè del vent. Els partits polítics que conformen el Parlament Basc, conscients de la previsible impossibilitat d’arribar a un acord ampli, van acordar de constituir –no tots amb la mateixa passió –una comissió amb experts no parlamentaris.
El Parlament Basc és format per aquests cinc partits: el PNB, EH Bildu, PSE, Podem i PP. Cadascun va triar un expert afí als seus paràmetres, amb l’esperança d’assolir mitjançant aquella comissió allò que resultava impossible d’aconseguir al parlament. Si es considera seriosament, cap dels partits que van impulsar aquesta comissió esperava realment un acord entre tots els experts, a causa d’aquestes dues raons: la primera, que és impossible que aquests cinc grups es posin d’acord respecte del futur polític del nostre país; i la segona, que seria igualment impossible de blindar l’acord resultant d’aquesta comissió i protegir-lo de les incidències inherents a la situació política.
És sabut que l’estatut conegut per l’Estatut de Guernica no s’ha aplicat encara completament, però així i tot és sabut que, més d’una vegada d’ençà que va ser aprovat l’han anat retallant a poc a poc com si fos un pernil, erosionant-lo amb lleis aprovades a Madrid.
Ara suposem que el PNB vota en favor del nomenament de Sánchez les setmanes vinents i que, en conseqüència, el govern espanyol compleix l’estatut, posem per cas, en el termini d’un any. Si fos així, quin marge restaria encara per a guanyar més autogovern entre l’estatut i la constitució espanyola? Perquè no sembla que aquesta constitució ofereixi gaire marge per a ampliar qualitativament i significativament l’autogovern d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia.
Després de quaranta anys, quins serien els continguts que, cabent en la constitució espanyola, oferirien els possibles impulsors de l’acord a la ciutadania per convèncer-la que aquesta part del nostre país, gràcies a aquesta entesa, farà finalment un salt qualitatiu?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No sé, Martxelo, si t’agraden les sèries de televisió, crec recordar que sí. Però fins i tot en el cas que no t’agraden et recomane que no deixes passar ‘The Crown’. Aquesta sèrie britànica retrata amb una precisió i detall brutals la vida política i personal d’Isabel II d’Anglaterra i la seua família, peculiar en tots els sentits.
La sèrie és un monument cinematogràfic a l’altura dels més grans. I un autèntic tractat sobre el poder i la influència personal en la política. Els actors són, a més, insuperables.
La tercera temporada es va estrenar diumenge passat, amb la qual cosa molts anem curts de son aquesta setmana, veient capítols que corresponen a l’època del govern Wilson. Però em va cridar l’atenció, només fer un cop d’ull a la llista, que un dels capítols era dedicat a Gal·les, perquè l’entronització de Carles d’Anglaterra com príncep de Gal·les va generar llavors una gran polèmica i un fort augment del nacionalisme gal·lès antimonàrquic.
M’encuriosia de veure com ho tractaria la sèrie. Evidentment no esperava que ho fes del punt de vista independentista, però he de dir-te que, tot i que suavitza els fets, em va sorprendre l’amabilitat i l’exquisidesa amb què es dibuixava la nació dels gal·lesos gràcies al capítol.
La situació de dependència de la nació gal·lesa és la mateixa, tot i la sèrie, però acostumats a la rudesa i el poc tacte dels espanyols, la veritat és que impressiona de veure el capítol.
I això em va recordar que, en arribar a l’aeroport de Londres, quan passes el control de passaports, hi ha un gran cartell que diu que has de queixar-te si la policia no t’ha tractat bé i que recordes que ho pots fer en anglès o en gal·lès. T’imagines un cartell així però a Barajas?
