01.06.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Navarra va acaparar l’atenció de molts abans de les eleccions de diumenge passat i continua acaparant-la després. Navarra Suma –la coalició formada per UPN, PP i Ciutadans– va guanyar-les amb vint escons. Maria Chivite, del PSN, va treure partit de l’efecte Sánchez i va obtenir el segon lloc, amb onze escons. I els quatre partits que durant l’última legislatura van conformar la majoria del canvi en van obtenir dinou, però anant cadascú pel seu costat: Geroa Bai 9, EH Bildu 7, Podem 2 i Ezkerra 1.
Fa anys que els socialistes conformen un bloc amb la dura dreta política i social de Navarra. I amb els resultats de diumenge a la mà hauran de decidir si hi romandran o si encapçalaran una alternativa. Si s’estimen més la segona via, s’alentiran els canvis que el quadripartit tenia pensats –no sense dificultats– per a l’àmbit social. I s’alentiran encara més els que tenen a veure amb el caràcter èuscar de Navarra –l’educació i la llengua–, o bé potser no es mouran ni una mica de l’estadi on són. Aquest alentiment s’advertirà, així mateix, quant a la gestió del conflicte (presos, reconeixement, relat…). Navarra Suma –sobretot UPN, l’integrant principal– està molt preocupada amb la decisió que pot adoptar la socialista Chivite, car és conscient que, si dóna per liquidada la relació amb UPN i se’n desmarca, això pot conduir a l’aïllament polític la dreta navarresa i deixar-la fora de l’hàbitat còmode i opípar que han significat per a ella aquests centres de poder en què ha subsistit durant dècades.
Per tant, no ens sorprenguem si, els últims dies previs de la constitució del govern, Navarra Suma ofereix la presidència de Navarra als socialistes, en el seu intent d’eludir aquest aïllament. Qualsevol cosa, en canvi de no passar les dècades vinents en la foscor institucional.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Els resultats de les eleccions de diumenge passat a Catalunya es poden considerar un autèntic terratrèmol. No tant perquè no fossen els esperats –que ho van ser–, sinó per les conseqüències desencadenades, amb dos epicentres més que notables: el Parlament Europeu i la batllia de Barcelona.
En tots dos casos va anar com era previst i van guanyar, respectivament, la llista del president Puigdemont i la d’Ernest Maragall. Però en vista de les reaccions, això potser era previst però alhora molt temut.
A l’Ajuntament de Barcelona ERC va obtenir el primer lloc, però empatat a deu regidors amb la candidatura d’Ada Colau, Barcelona en Comú. El resultat és, a més, molt complicat per a formar cap aliança. Al conjunt de totes dues formacions li manca un regidor per a la majoria absoluta i les altres combinacions són impossibles, en teoria. O ho eren. Perquè per frenar la batllia de Maragall s’ha engegat una operació que fa una setmana hauria estat ciència-ficció absoluta. Es tracta d’un intent de pacte entre Colau, el PSC, Ciutadans –és a dir, Manuel Valls– i fins i tot amb el suport del PP. Tot s’hi val, sembla ser, per frenar l’independentisme. Naturalment, el pacte no sembla fàcil, però només el fet que en parlen ja indica fins a quin punt la situació a Catalunya és extrema, per la por espanyola de la potència del vot independentista.
Por que arriba al paroxisme quan es tracta de Carles Puigdemont. A les europees la seua candidatura va aconseguir un èxit difícil de superar encara que molts mitjans s’hagen estimat més d’intentar rebaixar-la. Un milió de vots presentant-se sols, sense aliances externes. El 28,5% dels vots totals a Catalunya, la xifra més alta de totes les eleccions d’aquests set anys. I un 31% d’augment respecte dels volts que el president va aconseguir fa un any i mig a les eleccions del 155. Aquesta és l’explicació de tanta histèria.
A Madrid, però també –i això és una novetat molt important– a Brussel·les.
