14.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 15.04.2018 - 13:30
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Encara que a Catalunya no tingueu temps d’observar què passa fora del vostre país, us demanaria que dediquéssiu un moment ‒un de llarg, si és possible‒ al manifest que van publicar setanta personalitats de gran pes del nostre país abans d’ahir. Amb el títol de ‘Demokrazia bai’ (‘Sí a la democràcia’), el document conté conceptes com ‘urgència democràtica’, ‘tendència involucionista’, ‘poble emancipat’, ‘aguantar fermament’. Entre els signants llegim cognoms com ara Garaikoetxea, Ibarretxe, Iruin, Aristegi, Alemany…
Atès el procés d’involució en el qual va caient Espanya, els signants fan una crida a la ciutadania per estar alerta i no caure en la desesperació. El document, és evident, és directament relacionat amb això que passa a Cataluya, que és una mostra clara del que denuncia el text. És molt clar qui en són els emissors, i tampoc no és difícil endevinar a qui va dirigit. Una altra qüestió és si el destinatari vol obrir la porta encara que al carter truqui dues vegades, com en la pel·lícula i en la novel·la.
No cedir als fets: això faran avui a Barcelona centenars de milers de persones. En prendran els carrers en contra de les decisions d’un govern i d’una justícia que han aplicat l’article 155 i han empresonat o desterrat els seus líders institucionals; serà en un esperit d’unitat, el mateix que han mostrat en els dies clau del procés. Per fortuna, les concentracions d’avui rebran el suport de molts que no estan a favor de la independència i que entenen que aquestes decisions són un atac a la mateixa dignitat.
El darrer exemple d’aquesta actitud indignant ha estat l’acusació de terrorisme de part de la policia ‒és a dir, del govern espanyol‒ a una membre dels Comitès per la Defensa de la República, i la proposta consegüent d’empresonament de part de la fiscalia ‒el govern espanyol una altra vegada‒.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Una careta amb la cara de Jordi Cuixart, un xiulet i un mapa imprès de Google Maps en què apareixia una caserna de la Guàrdia Civil ‒i cinquanta botigues, dos centres culturals, diverses estacions de metro, i‒… Amb un arsenal tan minso com a prova la Guàrdia Civil ha intentat incriminar una dona de Viladecans, dels Comitès de Defensa de la República, per terrorisme i rebel·lió. La barbaritat era d’una dimensió tan colossal que fins i tot l’Audiència espanyola es va negar a acceptar-la.
No obstant això la maniobra ja ha començat, i de quina manera. Els polítics i els mitjans monàrquics han decidit apuntar els CDR en un procés de criminalització que beu directament de les instruccions d’aquella operació tristament famosa en el vostre país que va ser la ZEN, Zona Especial Nord. Es tracta d’identificar la dissidència amb la violència, manipulant allò que calga. Van detenir aquesta dona en un operatiu amb armes llargues, com si hi anàs la vida d’algú.
Els CDR van néixer amb el referèndum. Simplement eren les agrupacions de veïns que es creaven espontàniament per defensar els col·legis electorals. D’aquí el nom original: Comitès de Defensa del Referèndum. Quan l’endemà passat es va convocar la vaga general el nom va començar a canviar i es va començar a parlar de Comitès de Defensa de la República.
Els CDR no són una organització típica. No tenen estructura més enllà del barri o la població, tret d’una coordinació mínima que funciona més a través de les xarxes que res més. Aquesta és precisament la seua gràcia. Són entitats populars, en les quals participa gent de totes les edats i ideologies, que tenen una capil·laritat social enorme i que són perfectament compatibles amb l’ANC i els partits. Segurament per això els fan tanta por i s’han d’inventar conspiracions rares, com la que hem vist aquesta setmana.
