Cartes creuades: ‘Sit and Talk’? ‘Wait and See?’

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquestes últimes setmanes hi ha una frase que s’ha posat molt de moda a les compareixences relacionades amb la qüestió catalana: ‘Sit and talk’ (‘seu i parla’). De segur que molts dels lectors de VilaWeb van veure cartells que mostraven aquesta frase a la gran manifestació de fa tres dissabtes als carrers de Barcelona contra la injusta sentència de Tribunal Suprem espanyol. I portaven també cartells semblants els qui dijous es van acostar al tribunal d’Edimburg a mostrar la seva solidaritat amb la consellera Clara Ponsatí. Aquesta mateixa setmana també l’ha emprada el vice-president de la Generalitat Pere Aragonès en entrevistar-lo a Catalunya Ràdio. I el president Torra ja l’havia emprada abans.

Aquest és un eslògan ben triat: és curt i expressiu, fàcil d’entendre per a molts ciutadans de tot el món. Tant per la forma, que és anglès bàsic, com sobretot pel seu fons, perquè proposa de donar una solució dialogada al problema. Però seguint amb expressions dels altres idiomes, la resposta del govern espanyol em sembla que no deu ser gaire lluny de l’anglès ‘Wait and see’, del francès ‘On verra’ o de l’italià ‘Ci vediamo’, totes frases que més aviat llancen pilotes fora.

Totes aquestes expressions les solen fer servir –cadascuna amb els seus matisos– els qui no tenen intenció d’afrontar seriosament alguna qüestió; es tracta de demorar tant com sigui possible les coses, esperant que les forces de l’altre vagin flaquejant.

De moment el president en funcions Pedro Sánchez ha tornat a dir aquesta setmana que està disposat a parlar però ‘dins el marc de la constitució i l’estatut d’autonomia’. I què diran els de Unides Podem una vegada que hagin entrat al govern, tenint present que la seva proposta per a la qüestió catalana ha estat fins ara un referèndum pactat? ‘Wait and see’?

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El tancament de les fronteres administratives entre l’Empordà i el Vallespir i entre Guipúscoa i Lapurdi per part del Tsunami Democràtic és una notícia de gran impacte que ha obert expectatives noves i interessants, entre les quals, naturalment, Martxelo, el suport mutu i la col·laboració entre els nostres dos països.

Com a mètode d’acció i organitzatiu, suposant que això siga una organització, no és estrany que el Tsunami desperte tant interès en el món sencer.

Periodísticament crida molt l’atenció pel seu caràcter innovador. En el cas de l’ocupació de l’aeroport va ser capaç de comprar i imprimir milers de targetes d’embarcament per a dificultar la feina de la policia. Quan va començar l’ocupació de l’autopista AP-7, en pocs minuts va muntar un escenari complet, amb focus i tot, una cuina de campanya i fins i tot un vàter portàtil, allà al bell mig dels carrils de l’autopista. Va tallar pel nord i va fer servir vehicles, en el cas de Behobia, com a instrument de mobilització. Són moltes coses noves, molts conceptes rupturistes i és normal, per tant, que criden l’atenció.

Especialment en el cas de l’aplicació. L’aplicació del Tsunami només es pot activar de persona a persona. Algú que ja la té cal que passe el famós QR que permet de desblocar-la, amb la qual cosa es crea una cadena molt fiable de confiança, que permet de connectar molta gent –més de 40.000 persones ja– en un entorn que és molt segur. I de fet ja tenim una prova de com n’és de segur. Quan dimecres el Tsunami va fer una crida pública a manifestar-se a Girona a l’estació del TGV, de manera simultània va avisar a la seua pròpia gent que aquella era una convocatòria falsa per a distraure la policia i ocupar així l’autopista amb tranquil·litat. El resultat va ser impecable i una prova més que estem davant d’un fenomen innovador, que de segur que farà parlar molt.