Cartes creuades: ‘si voleu canviar Espanya comenceu per Àvila, Albacete, Conca…’

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Va ser una reacció que vaig tenir la nit de les eleccions espanyoles, quan vaig escoltar a un dels dirigents de Podem dir-li a la seva tropa -intentant animar-los ja que estaven amb la llàgrima caient- que seguirien endavant en la seva temptativa de canviar a Espanya: ‘Canviarem Espanya; necessitarem temps, però la canviarem’. La meva resposta, la meua reacció, va ser espontània: ‘Si teniu intenció de canviar Espanya, comenceu per Àvila, Albacete, Conca, Segòvia, i per llocs semblants …’

Dins el partit que compta amb un major nombre de politòlegs per militant, estan investigant ara les raons de la derrota que han patit fora de Catalunya i Euskal Herria. Crec que farien bé de fixar-se en el fenomen Podem en que hi ha una qüestió que, al meu parer, mereix una anàlisi més elaborada.

És en les nacions que compten amb una realitat nacional on Podem és molt ben rebut, molt per sobre de la mitjana d’Espanya. Als Països Catalans (Catalunya, País Valencià i Balears), a Hego Euskal Herria (la Comunitat Autònoma Basca i Navarra) i a Galícia. Dit d’una altra manera: crec qye durant molts d’aquests últims anys, Podem està recollint de fet la collita de la terra que han conreat i abonat molts lluitadors d’aquests països i no ells. Aquesta no és una crítica, i encara menys una desqualificació: només és una constatació que, al meu parer, s’hauria d’analitzar bé. Podem ha fet, en definitiva, el que havia de fer i el que li convenia més.

Al nostre país, i em sembla que a Catalunya ha passat el mateix, moltes mares i molts pares militants favor de l’euskara i de la independència han tingut fortes discussions en saber que les seves filles i fills, que s’han educat en un ambient abertzale, ara volien donar el vot a Podem.

No vull negar amb això que en molts altres llocs d’Espanya, certament, hi va haver i hi ha hagut gent que va lluitar durament en contra del franquisme i en favor d’una altra democràcia. Però no em negareu que resulta ben visible que l’èxit de Podem allà és molt menor.

A la vista de tot això i del resultat de diumenge, crec que ja podem assegurar que els comicis per al Parlament de Gasteiz d’aquesta tardor prometen ser interessants.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Dijous vaig acudir a l’enterrament de Jon Todor Antxustegi-Etxearte Burgoa, un home d’Ondarroa, nascut a l’exili de Veneçuela i retornat a EuskalHerria perquè els seus pares volien que fos euskaldun. Ho va ser. Però de jove va venir a Catalunya a fer de mestre. Era militant del Moviment Comunista, partit on va conèixer la seua dona, amb la qual es van establir a Santa Coloma de Gramenet, en ple cinturó metropolità de Barcelona. Allà on va néixer la immersió lingüística de la mà dels que més treballaven per recuperar la dignitat d’aquestes ciutats, precisament en els barris on el català gairebé no existia. Jon es va jubilar just fa un any. Ningú no imaginava que la mort el vindria a cercar tan aviat.

Per a dir-li adéu es va ajuntar i va parlar molta gent. Ens van explicar històries d’un home feliç, que estimava els seus, que cantava i que mai va deixar de lluitar per les coses en què creia. El preciós ‘Txoria txori’ de Mikel Laboa va obrir l’acte i jo em vaig quedar sorprès en veure quants catalans el xiuxiuejaven. Emocionats. Tant emocionat com quan al final tots es van aixecar, començant per la família, per entonar amb els braços units ‘L’Estaca’ de Lluís Llach.

En una setmana tan especial, tan marcada per unes eleccions que tanquen ja el debat sobre si Espanya és reformable o no, em va semblar entreveure en el seu adéu que si el moviment per la independència s’ha fet tan fort, és gràcies a com l’han dignificat gent com ell. A l’entrar a la cerimònia ens van repartir un recordatori. A la portada se’l veia de jove pintant el Guernica en una paret de la seua Santako. I dins hi havia una ikurriña i una estelada juntes.

Veient aquell recordatori i escoltant tot el que els seus companys explicaven no em va costar gaire imaginar com la seua idea del que havia de ser el nostre país, i el vostre, i Espanya, va haver d’evolucionar al llarg de la seua vida. I em va semblar entendre que aquella estrella blanca que l’acompanyava en l’adéu, després de tantes dècades d’esforç, era un altre reconeixement que no queda cap altra alternativa creïble que no siga la independència per fer realitat allò que la gent com Jon sempre va buscar: ser lliures, ser dignes, ser decents.

https://www.youtube.com/watch?v=RtZXavurBcE