20.01.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Crec que no ha passat ni una setmana des que vàrem escoltar a un dirigent del PNV dir: ‘És impossible governar Catalunya des de Brussel·les’.
Que l’ho digui a Ortega, que regula l’imperi d’Inditex -Zara, Massimo Dutti … 7.000 comerços i 152.000 treballadores- des del petit poble d’Arteixo (Galícia), o a Francisco González, que regula el BBVA -8.374 sucursals en 30 estats- des de Madrid, o a Philippe Brassaci, director de Crédite Agricole -138.000 treballadors en 52 estats.
Sibèria es governa des de Moscou (9.000 km); Hawaii, des de Washington (7.000 km). Per tant, el cap del govern català pot romandre a Brussel·les (1.000 km) sense causar cap perjudici a l’estabilitat de tal govern. Macron no sap -no té per què saber-ho- que està succeint en aquests moments en tots els hospitals de França, o, millor dit, en cap d’ells. Ni Macron, ni el seu ministre de Sanitat. Per això es van inventar, ja fa molt temps, els delegats responsables de cada zona. En aquesta època de la telemàtica i la comunicació, la distància entre Barcelona i Brussel·les és igual que la distància entre Barcelona i Girona.
Una altra cosa és que sigui convenientment politicamente, i que sigui possible jurídicament. La existència d’acords ferms entre independentistes resulta extremadament important en aquest moment en què el govern espanyol i les estructures estatals estan pensant i preparant més atacs, ja que l’amenaça d’una nova aplicació de l’article 155 és constant. Resulta pertinent així acordar la manera d’elegir al president, però més rellevant encara és, més enllà de mantenir el nombre actual d’independentistes durant els propers quatre anys, dissenyar un pla per augmentar aquesta quantitat en un deu per cent.
Els juristes del govern de Madrid tractaran per tots els mitjans de trobar una escletxa amb la finalitat d’evitar el nomenament telemàtic; i, en el cas de no trobar-la, sempre comptaran amb el recolzament del Tribunal Constitucional, disposat una vegada més a prendre la decisió de forma unànime.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La recuperació de les institucions autonòmiques ha començat. Dimecres el Parlament de Catalunya va escollir el republicà Roger Torrent com a president i va començar la ronda de partits per concretar un candidat a la investidura, candidat que serà l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
Després de setmanes de campanya insistent en el sentit d’anunciar i dir que el procés independentista estava acabat els monàrquics de sobte es van adonar de l’escenari. Resulta divertit observar que en aquest moment estan ja més dedicats a donar-se pals entre ells que a un altra cosa -el PP atacant a Ciutadans a compte de la cessió d’un parlamentari i PP i Ciutadans ataquen Podem a compte de la seua abstenció. És un bon senyal.
El primer ple va començar amb un cert fair-play, malgrat tot. El president de la mesa d’edat, l’històric socialista Ernest Maragall, va fer un discurs magnífic en el qual es va carregar el 155 des del primer minut, quan va saludar al president de la Generalitat que l’estat espanyol diu que no existeix. El president Torrent va ser més mesurat, segurament pensant en les batalles que vindran. Però en qualsevol cas l’important és que es va acabar la comèdia. Ciutadans va entendre que no ha guanyat i el bloc de l’155 va descobrir que el bloc republicà no pensa fer marxa enrere i convertir-se en un grup de mansos ciutadans disposats a obeir.
Així que ara a la segona batalla: la ratificació del 130è president de Catalunya. De moment es nota ja que els que deien que això era impossible comencen a confiar no ja en que no es faça la votació sinó en que després el rei no signe o el constitucional en faça una de les seues. Inventar-la realitat i creure’s les pròpies mentides té aquestes coses: que un dia caus del cavall i descobreixes que la fantasia era un somni.
