13.02.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
La injustícia comesa amb els titellaires de Madrid, novament ens ha brindat l’oportunitat de revifar dos debats. El primer sobre el funcionament de la justícia i el segon sobre els límits o la manca de límits de la llibertat d’expressió.
Haver-nos acostumat a situacions semblants, segurament, ens ha retallat la capacitat per escandalitzar-nos, atès que en els nostres països hem assistit a moltes injustícies com aquesta durant les últimes dècades. En el vostre país, van detenir el menor d’edat Éric Bertran i el van portar davant l’Audiència Nacional espanyola, en considerar-lo suposadament membre d’algun grup armat, perquè va enviar cartes a certes empreses demanant que fessin servir el català a l’hora d’etiquetar els seus productes. Aquell litigi va obtenir un gran ressò mediàtic i d’allò va sorgir una gran onada de solidaritat envers el noi; es va arribar fins i tot a escriure un llibre, a fer una obra de teatre, i a crear una pel·lícula. Al nostre país, la llista de casos semblants és interminable.
Pel que fa al cas de Madrid, el fet que els hagin empresonat ha originat una allau de crítiques, Però, de fet, el que és desmesurat és la detenció. Aturar als que estan interpretant una obra de teatre és una mesura greu; perquè si es considerés que havien comés algun delicte aquest seria un delicte oral, i s’hagués pogut solucionar citant-los a declarar els dies següents. Van optar, però, per la decisió més dràstica i després, perfeccionant el ridícul, els van deixar lliures.
El segon debat, aquell sobre si la llibertat d’expressió té límits, resulta tan interessant com interminable també. Després dels atemptats greus contra Charlie Hebdo va estar en primer pla i ara ha tornat amb la controvèrsia sobre els continguts d’aquesta funció dels titellaires. Molta gent d’esquerres, i també l’Ajuntament de Madrid, els va titllar d”inacceptables’ però amb el pas dels dies, s’han anat escoltant més veus que diuen que es tracta de continguts satírics i que aquesta obra, en tot cas, cal valorar-la en funció dels gustos de cadascú. És a dir, que pot ser bona o dolenta però no inacceptable.
La pregunta és si quan critiquin les nostres idees predilectes i els nostres símbols preferits nosaltres serem capaços d’actuar tan generosa i fredament com ho fem ara.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
L’episodi dels titellaires ha posat en relleu la pitjor de les Espanyes. El tema és simplement absurd. Però al mateix temps és perillós i preocupant. No em preocupa tant, ho dic de veritat Martxelo, que un jutge tinga una ocurrència com aquesta. El que em preocupa és la reacció espanyola. Que pràcticament cap polític espanyol s’atrevisca a donar la cara i protestar és terrible. Que l’alcaldessa de Madrid no siga capaç de enfrontar-se al ‘feixisme banal’ generat per una determinada premsa crida l’atenció. Que l’opinió pública quede mediatitzada i atemorida per uns titulars exagerats i manipulats és simplement terrible.
Però cada vegada que assistim a un espectacle lamentable com aquest jo simplement em pregunte si nosaltres seriem capaços de fer-ho millor. Si la república catalana serà capaç de no ser una Espanyeta, una còpia en petit de tot allò que no ens agrada. Si serem capaços de no ser el reflex i una repetició en petit de l’Espanya aquesta negra que hem vist de nou. Confie que siga així i espere que sigui així. Però cal preparar-se per a aconseguir-ho
Cal preparar-se creant una legalitat on simplement siga impossible que un jutge qualsevol puga incriminar ningú per delictes d’opinió i menys encara per una ficció. En això cal ser molt durs. Si la llei està ben feta la temptació de fer servir la llei com a projectil polític no existirà.
Però hi ha un treball encara més gran a fer i aquest és el de conscienciar la societat que no intente cap forma de venjança. Que accepte la diversitat i la confrontació d’opinions i sobretot que siga conscient que la llibertat cal defensar-la quan és més difícil fer-ho, o siga quan les conseqüències d’exercir-la et repugnen.
Moltes vegades he comentat que vull que a la república catalana si algú crema una senyera a la policia acudisca … però per protegir-lo, per protegir la seua llibertat d’expressió. I de vegades he vist cares de desconcert a l’explicar-ho. Aquest és el repte de veritat: nosaltres. Que no siguem, al final, una trista Espanyeta.
