17.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 18.02.2018 - 11:18
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El govern d’Espanya ha esvalotat l’escenari, a l’anunciar que aplicarà l’article 155 (també) al sistema d’educació de Catalunya. Aquest anunci tindrà segurament més d’un objectiu. És evident que la intenció de Rajoy és engrandir la fissura que s’ha creat en l’àmbit independentista, instar la creació d’un govern legal sota l’amenaça d’estendre l’aplicació de l’article 155, i ho ha manifestat així perquè ha començat per l’àmbit més dolorós : la immersió lingüística.
Després de la immersió, arribaran els continguts, i, més tard, el canvi dels criteris lingüístics a l’hora de triar el professorat … i, portat a l’àmbit de la paròdia -evocant aquell document del PP on es deia que calia espanyolitzar Catalunya-, impartir les curses de braus com a assignatura a les escoles.
Aquesta temptativa d’eliminar la immersió lingüística, una iniciativa que ha aconseguit un ampli consens durant aquestes dècades, té molt de xantatge polític. Aquest sistema ha catalanitzat a milers de persones de procedència no catalana, i ha demostrat, clarament, que es tracta de la manera més barata i eficaç de recuperar massivament una llengua.
En aquesta ocasió, a Rajoy no li importarà no aconseguir el seu objectiu, perquè sap que no gaudeix de suficient consens per aconseguir-ho –El PSOE ja es va oposar el divendres-.
Però ara que han posat en marxa el ventilador de la recentralització, ha aconseguit introduir el tema en l’agenda de les grans decisions, que estigui present en el quadern del debat polític, i, així, suscitar en gran part de la ciutadania l’esperit de una pàtria única i unificada. Com si ja fos ‘l’hora d’adoptar aquesta decisió’.
Quina serà la segona estació del tren de la recentralització? Jo apostaria a que serà intervenir els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa figurava a l’agenda del Govern d’Espanya fins a les vigílies de l’aplicació de l’article 155, i, pel que sembla, no es va materialitzar com a conseqüència de la pressió dels socialistes.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Els partits polítics independentistes segueixen sense posar-se d’acord. Aquesta setmana tot ha estat aturat a l’espera de la declaració de diversos dirigents polítics davant els tribunals. La situació és sorprenent: tot i que el govern espanyol diu que el rellotge del compte enrere de dos mesos segueix funcionant els lletrats del parlament defensen que no és així. El resultat és que ningú no sap quant temps queda per formar govern. I la paradoxa, o no, és que qui sembla que s’ha començat a posar nerviós per aquesta situació no són els partits independentistes sinó el propi govern espanyol.
En aquest sentit s’entén, o es pot entendre, l’atac a la immersió lingüística. L’anunci d’aquest possible atac, consistent en un canvi de la manera de realitzar la preinscripció escolar, ha provocat una profunda emoció en la població però més enllà de l’anunci, sembla ser que el govern espanyol no té ni la menor idea de com dur a terme la seua proposta. Tots són contradiccions en cada declaració i un cop i un altre apareixen barreres legals insalvables.
Tan insalvables són, de fet, que sembla impossible que aquesta proposta tinga cap viabilitat. Amb la qual cosa hi ha dues hipòtesis que ens permeterian entendre el que està passant. La primera seria que això forma part de la guerra entre PP i Ciutadans per veure qui és més espanyol. La segona és molt més interessant: busca elevar l’al·licient perquè els partits independentistes formen un govern autonòmic. Estrany?
No tant. El pas del temps desgasta a Rajoy i Rajoy necessita més que ningú la formació d’un govern autonòmic que acate la constitució espanyola i les ordres dels tribunals. D’un govern, doncs, que marginalize el que representa Carles Puigdemont i el govern a l’exili. Només d’aquesta manera Rajoy podrà explicar a Europa que la situació a Catalunya està sota control. I amb anuncis com aquests Rajoy sembla que el que intenta és pressionar Junts per Catalunya perquè oblide Puigdemont i sucumbisca a la temptació de formar això que ara en diuen un ‘govern efectiu’. Autonòmic. Cent per cent autonòmic.
