Cartes creuades: Qui té la culpa del creixement de l’extrema dreta?

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Considerant, Vicent, que guardes una relació amb la informàtica estreta i llarga, fóra interessant de dedicar una mica de temps a la qüestió del vot electrònic.

Durant aquests últims anys, podríem dir que la societat s’ha despullat completament: ja res no és secret. Tot ho mostrem a les xarxes socials, som capaços d’explicar les nostres penes en platós de televisió, donem a qualsevol empresa el nostre número del compte corrent i de la targeta de crèdit. Les nostres compres a la xarxa els faciliten l’accés a tots els nostres desigs, som enregistrats per càmeres a tot arreu, tenen accés a la nostra geolocalització pel telèfon mòbil… Tot. Tot, excepte el vot electrònic.

Ací no ens rendim. L’intent del vot electrònic precedeix el desenvolupament actual de la informàtica, però, malgrat tot això que hem avançat, només hi ha set estats al món on es pot votar per via electrònica: a Bèlgica, el Brasil, els Estats Units (en alguns comtats), Estònia, l’Índia, les Filipines i Veneçuela.

És molt significatiu, car deixa en evidència que el nostre vot és un dels secrets que més gelosament guardem, però també indica que l’administració pública no pot –malgrat trobar-se en democràcia– sacsejar la hipotètica temptació i capacitat d’accedir a aquest secret.

Tampoc no és possible la fórmula mixta, és a dir, que qui vulgui voti amb la papereta tradicional i que qui ho desitgi faci servir la pantalla de l’ordinador o la del mòbil. Ens explicaran al detall totes les garanties de seguretat, però no ens en refiem.

I què vols que t’hi digui, no és d’estranyar, considerant la llista de ministres de l’Interior que hi ha hagut a Espanya d’ençà de la mort de Franco: Fraga, Martín Villa, Barrionuevo, Corcuera, Mayor Oreja, Rajoy, Acebes, Rubalcaba, Fernández Díaz…

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

A la nit sabrem si les enquestes han encertat què votarà la gent o no. Hi tinc molts dubtes. Les coses que veig pel carrer no quadren gaire amb què ens diuen que passarà.

Tindrem temps, Martxelo, de comentar els resultats, però de moment sembla que l’única cosa segura és que l’extrema dreta entrarà –i jo crec que amb molta força– al parlament espanyol. No m’estranyaria gens, la veritat, que amb més força que no prediuen les enquestes.

Fa setmanes, d’ençà de les eleccions andaluses, que donem voltes a Vox i a la manera com ha aparegut, segons alguns del no-res, com si l’extrema dreta visqués al marge de la dreta extrema del PP i Ciutadans o de la dreta que significa el PSOE.

Alguns analistes han insistit, provant de matar dos pardals d’un tret, en el fet que la culpa que ara aparega desacomplexada una marca pròpia d’extrema dreta és l’independentisme. Però això és completament fals. L’extrema dreta havia estat sempre ací, només que no amb sigla pròpia.

I, en tot cas, si Vox neix d’algú, és de la glorificació del cop d’estat contra Catalunya. En primer lloc per part del rei espanyol, l’autèntic dirigent de Vox, però també per l’emblanquiment de la violència institucional fet pel PSOE.

Fa riure que ara els socialistes ens venguen l’amenaça feixista quan els catalans recordem perfectament fotos de manifestacions plenes de banderes espanyoles amb Iceta abraçat amb la dreta extrema, mentre la cara més coneguda de l’extrema dreta era sols uns passos darrere, compartint-hi eslògan.

Qui ens ha portat ací, a més, és Pedro Sánchez. Qui en té la culpa és Pedro Sánchez. Ell podia haver intentat un pacte històric amb les esquerres catalanes, basques i espanyoles, però va preferir dir que no a la diversitat i a la democràcia. Val més no oblidar-ho.