16.12.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Hi ha diverses maneres de prendre el pols a una societat, i una de les més importants són les eleccions. Hi ha vida més enllà de les eleccions, fins i tot molta vida en certs llocs, però una gran quantitat de les decisions que condicionen la vida de la ciutadania es prenen en parlaments formats segons el resultat d’unes eleccions. Tot i que no sempre: cada vegada més, aquestes decisions es prenen en les oficines de determinats actors que no es presenten a les eleccions.
Les eleccions imposades de dijous ens seran d’utilitat per a mesurar la reacció que els esdeveniments d’aquests últims mesos (l’1 d’octubre, les detencions, els empresonaments, l’exili, l’atac a les institucions catalanes com a conseqüència de l’aplicació del colpista article 155…) han despertat en la ciutadania. Darrerament, hem presenciat coses que no havíem vist mai a Catalunya, ni a Euskal Herria ni a Espanya, i a causa, principalment, de la crueltat de les imatges d’aquell 1 d’octubre, sovint hem sentit prediccions com ara ‘això es girarà en contra dels qui han donat suport i ordenat aquesta actitud repressora, i els perjudicarà a les eleccions’. No obstant això, no és aquest el pronòstic de la majoria de les enquestes.
Pel que sembla, passa la cosa contrària. En comptes de calcular quant millorarà el resultat dels tres partits favorables a la independència en comparació amb el resultat anterior (72 seients; la majoria s’obté amb 68), una part de la població independentista està preocupada per si arribaran als 68. Pot ser que sigui una conseqüència de la repressió patida, o pot ser la constatació d’haver arribat a un límit impossible de superar, o la sensació de no veure cap llum al final del túnel… Precisament per això, en el temps que resta fins dijous, els independentistes tenen molta feina a fer per tal de tornar a molta gent aquest somriure que reflecteix optimisme, ja que la posició a favor de l’independentisme va créixer, en part, gràcies al contagi social. I atenció, perquè aquest contagi serveix tant per a pujar escales com per a baixar-les.
Les llistes a favor de la independència tenen grans possibilitats de mantenir la majoria, i, en aquest cas, haurien d’obrir una extensa etapa de reflexió per a definir i acordar una estratègia, cosa que no serà gens fàcil. Algunes de les accions previstes per als dies posteriors a la declaració d’independència no han estat completades (resistència civil per a la protecció de les institucions, insubmissió…), i això ha generat una desconfiança entre els partits independentistes. Tornarà a reproduir-se el debat sobre la unilateralitat o la bilateralitat, tot i que fa ja temps que la majoria dels independentistes van descartar l’opció d’acordar el referèndum amb Madrid, tret que passés una cosa que sembla impossible. Si, en l’estratègia a favor de la independència, el fet de quedar-se a l’espera d’un acord entre les dues parts és una manera de perdre el temps i esgotar la ciutadania, és senzill concloure que l’única solució és actuar unilateralment. Però, com?
Fer aquesta constatació no serà suficient, perquè ja s’havia fet abans. En aquest període de reflexió posterior a les eleccions, caldrà estudiar què no s’ha fet bé fins ara, quines expectatives no s’han complert, quins dels suports que s’esperaven obtenir no han arribat, i quines són les conseqüències d’un optimisme i un facilisme excessiu. I, així mateix (i aquesta és la clau), quantes persones estan disposades a la insubmissió, amb totes les conseqüències.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La qüestió és què passarà després de les eleccions. Cap on s’encaminarà el país. Aquest és el tema real, encara que a ningú se li escapa que el resultat de les eleccions és la base necessària sobre la qual es podrà discutir després això. Si l’independentisme guanya en escons, el cop per al govern espanyol serà terrible. Si, a més, guanya en vots o creix en percentatge, llavors tremolarà tot, com a mínim tot el territori comprès entre Madrid i Brussel·les. Si no arriba a la majoria absoluta però el bloc monàrquic no pot formar govern, anirem a noves eleccions i tot serà un parèntesi. Si l’unionisme dóna la campanada i guanya en escons, llavors tot es replantejarà.
Evidentment, aquestes eleccions són volàtils i tot el que ha passat és prou greu per a reclamar prudència en l’anàlisi, però si el meu olfacte et serveix d’alguna cosa, Martxelo, et diré que a mi, ara mateix, la hipòtesi que em sembla més probable és la d’una victòria sobiranista en escons.
Imaginem que això és així i que el bloc republicà està en condicions de formar govern. El que passe a partir d’aleshores dependrà també del resultat intern entre les tres forces. Una victòria de Puigdemont seria un resultat molt contundent i espectacular, encara que es perdés algun escó per referència al 27-S. Amb tot aquest mar de fons. La victòria de Junqueras, que sembla la més probable en el moment que escric aquestes línies, complicarà el pacte perquè serà necessari trobar un encaix entre el president legítim i el qui isca del 155. I un empat entre tots dos seria, gairebé, el millor resultat. Que la CUP isca reforçada també seria molt interessant. Totes les enquestes li donen un resultat a la baixa, però el meu olfacte detecta una tendència a l’alça més que una altra cosa. A l’hora de formar govern i aplicar programa, aquest factor, el pes de la CUP, serà fonamental. Ningú no creu que es puga fer govern sense ells i ells són la garantia que la política que s’aplique serà republicana i no autonomista. La CUP no donarà suport ni a ERC ni a Junts si el programa concret de govern no segueix la via començada amb la proclamació de la independència. No és que crega que Puigdemont o Junqueras s’hagen de fer enrere, que no ho crec de cap manera. Però els ritmes i els temps poden ser més ajustables o menys. La modulació dependrà de la distància entre els dos grans partits i de la distància d’aquests amb la CUP. El càlcul aritmètic de la nit de dijous sobre això també tindrà una gran importància.
Finalment, hi ha la qüestió del possible èxit de Ciutadans. Diverses enquestes diuen que la formació nacionalista espanyola podria fins i tot guanyar les eleccions catalanes, cosa que genera una certa inquietud. A mi em sembla, però, que tot és molt matisable. Perquè Ciutadans quede primera, Esquerra i Junts han d’empatar molt i el PP pràcticament ha de desaparèixer. Perquè no hi ha corriment de vot entre blocs sinó dins dels blocs. És evident que, si en el bloc republicà, hi ha tres partits i en el monàrquic, dos –en el cas que el PP pràcticament desaparega de l’hemicicle– un dels dos monàrquics jugarà amb un cert avantatge per a ser el primer de tots. Però qui guanye dins de cada bloc no serà, en qualsevol cas, el tema fonamental.
