Cartes Creuades: què faríem nosaltres a Síria?

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Se’m fa curiós Vicent, realitzant un gran exercici d’imaginació, pensar quina actitud adoptarien al voltant del bombardeig de Síria els nostres dos països si fossin independents. Algú podria pensar, és evident, que en primer lloc s’haurien d’aclarir algunes incògnites: si els nostres països serien membres de l’OTAN, si Europa tindria una força armada comú, etcètera… Però imaginem que Europa es troba en la mateixa situació que ara, i que ens veiem en l’obligació de decidir.

Podem preveure que els nostres petits països no tindrien exèrcit, o, almenys, no un de potent. Però fins i tot sense comptar amb un exèrcit fort hi ha moltes formes de prendre part en una guerra, directament o indirectament.
Descartem la intervenció directa; els nostres països són petits, i els països grans d’Europa no volen aliats febles ni petits al seu costat. Hollande no ha acudit a Dinamarca o Eslovènia a la recerca d’ajuda militar, com és lògic. Però en qualsevol moment podrien demanar-nos que els deixéssim fer servir bases i ports als avions i vaixells de guerra que anessin a participar en els atacs, que els ajudéssim econòmicament, que els donéssim suport polític …
I com hauríem d’actuar davant d’aquestes peticions? Crec que la majoria de la nostra ciutadania no donaria suport a la intervenció, com no el dóna ara, ni tan sols la indirecta. No, si més no, com s’està plantejant, a cegues i sense cap condició. Cada vegada se sent més alt entre molts europeus: “No és la nostra guerra, però nosaltres som les víctimes”.
És la crítica a unes polítiques que durant anys no han tingut cap altre sentit que els interessos geoestratègics i econòmics i que són les que han provocat l’actual situació a l’Irac i a Síria. Una situació que ara, com un bumerang, se’ns torna en contra als ciutadans europeus. Per això cal complir moltes condicions abans: el bloqueig del finançament, la renúncia a comprar petroli robat, l’aplicació de polítiques pensades amb els ciutadans d’aquells països i no en els interessos de les multinacionals …
Clar que si la intervenció fos per bombardejar el palau del rei de l’Aràbia Saudita, aleshores jo estaria disposat a canviar d’opinió.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Avui es reuneix a Manresa la CUP en un ‘diàleg’ que serà sens dubte el més important de la seua història. No s’espera una decisió formal sobre la investidura o no d’Artur Mas però és evident que aquesta nit sabrem, finalment, com respira aquest univers tan peculiar que és la CUP. Han batut el rècord d’inscripcions i es van a escoltar intervencions de tot signe. Que la CUP està dividida avui ja no ho pot amagar ningú. La qüestió són els tants per cent i en quina meta volant decidiran el que volen fer-

Divendres va fer dos mesos de les eleccions. La sensació de frustració per la incapacitat de formar govern és molt gran en el país i la majoria de les mirades apunten a la responsabilitat de la CUP. La CUP va intentar trencar Junts pel Sí des del primer minut, creient que podia explotar la diversitat d’orígens de la coalició però ha fracassat en l’intent. I ara es troba que queda poc temps i ha de decidir. Pitjor encara: amb què decidisca el que decidisca tindrà problemes interns.

Les dues cares del grup aquesta setmana s’han visualitzat fins i tot en articles públics. Endavant, el grup més anticapitalista s’ha tancat en banda encara més mentre que Poble Lliure, el sector més independentista sembla decantar-se cap  a investir el govern i avançar cap a la independència. Qui aconseguirà un major suport de l’assemblea és un dubte que ningú no sap resoldre. Ho veurem.

Avui sabrem més o menys com es respira. Segons quin siga l’ambient la primera meta volant podria funcionar abans del dia quatre, inici de la campanya electoral espanyola. Si els partidaris de formar govern s’imposaren. Si no funciona haurem d’esperar ja a passar el 20 de desembre. Un sector de la CUP espera que el resultat de Podem sigui tan dolent que accepten abstenir-se en la investidura per no anar a noves eleccions, cosa que els salvaria a ells també. Però si el 20 no hi ha acord aleshores no quedarà marge. El 9 de gener es dissoldria el parlament i eleccions al març.