22.06.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Fa temps, en l’època del teletip, a les redaccions dels mitjans de comunicació sonava un timbre cada vegada que arribava una notícia important. Ara, Vicent, en compte d’aquell timbre que vam perdre temps enrere, les notificacions ens arriben al palmell de la mà. Hauríem de crear, doncs, alguna notificació sonora que ens avisés cada vegada que algú ataca la llibertat d’expressió.
M’ha resultat increïble que The New York Times, que és per molts el millor mitjà de comunicació del món, hagi decidit de no publicar més tires polítiques. La del 25 d’abril, en la qual apareixien el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat considerada antisemita en alguns cercles i, a conseqüència de la pressió exercida sobre aquest periòdic de referència, la direcció suprimirà a començament del mes vinent les tires polítiques de les edicions internacionals. La decisió de no publicar tires polítiques en la nord-americana ja havia estat presa molt abans.
No ha estat decisió d’un magistrat, no ha estat conseqüència d’una sentència judicial ni d’una modificació legal impulsada per Trump, que és el màxim detractor dels mitjans de qualitat. No en podrem culpar un jutjat. La decisió ha estat la nostra, dels professionals del periodisme, originada per aquesta autocensura que tant mal ens fa.
El debat sobre els límits de la llibertat d’expressió és tan indefinible com interminable, però el consens d’aquestes últimes dècades ens ha ensenyat que als humoristes, als humoristes gràfics en aquest cas, els corresponen uns límits més laxos a causa de la seva funció social. La societat els consent expressions i imatges que no permetria a les altres persones. Vagi d’aquestes línies el meu homenatge als humoristes gràfics de tot el món, inclosos els que alguna vegada s’han ficat amb mi.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tot sembla indicar que Estrasburg, la ciutat alsaciana que ha anat fent voltes entre França i Alemanya, serà l’escenari de la batalla potser més important i transcendent de les que s’han entaulat d’ençà de la proclamació de la República, amb permís del gran cop per a Espanya que va ser la sentència del tribunal alemany.
El dos de juliol es constituirà el Parlament Europeu i Espanya ha decidit que els eurodiputats Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín no en podran participar. Madrid defensa que ser votat per la població no és suficient i que cal complir també un ritual propi. Una tesi que és molt difícil d’acceptar perquè implicaria obrir un esvoranc en la governabilitat d’Europa i perquè va en contra d’allò que repetidament han dit els tribunals.
Però ells han volgut la batalla. L’extraordinari equip jurídic del president Puigdemont ha fet allò que havia de fer, s’ha carregat de documentació, no ha deixat cap porta oberta i sembla que, finalment, el conflicte arribarà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Pot ser que aquest adopte mesures cautelars o pot ser que decidesca de prendre’s uns quants mesos de reflexió, però allò que passe serà transcendental. Si Puigdemont i Comín –Junqueras és un cas més complicat– acaben asseguts als seus escons Espanya haurà rebut la derrota més vergonyosa que es podria imaginar.
I no solament això. Hi ha en joc la immunitat que atorga el càrrec de diputat europeu. Una immunitat que en el cas de Junqueras obliga a alliberar-ho i que en el cas de Puigdemont i Comín pot significar el final de l’exili –com a mínim a efectes legals.
I no ho oblideu: quan el govern legítim va decidir exiliar-se l’operació es va anomenar ‘Operació Dòmino’. Doncs això.
