23.01.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Sembla que va per llarg la designació del president del Govern espanyol, en primer lloc, i la del govern, en segon lloc. Aquestes setmanes estem sent testimonis de moltes maniobres de distracció; hi ha massa actors al voltant de la taula que es miren de reüll però que no volen prendre la iniciativa.
Rajoy està massa quiet i callat per actuar de veritat. Sánchez apaga un foc en un lloc, i se li encén un altre en una altra part, i Iglesias està marcant territori. Les que un dia són línies vermelles l’endemà no ho són tant- Però ha tornat a portar el seu partit al punt d’ebullició, en proposar un govern de coalició amb els socialistes i IU sent ell vicepresident.
Iglesias és l’únic líder del els tres principals partits polítics espanyols que, passi el que passi, té assegurat el seu futur en la direcció del partit. Rajoy haurà de deixar la primera línia de la política si no aconsegueix tornar a ser president. El mateix li passa a Sánchez: o aconsegueix la presidència, o el seu partit triarà un altre secretari general. En aquest sentit, Iglesias té raons per estar tranquil.
Hi ha un altre element que encara no s’ha activat i que ens pot fer pensar que no estem no estem en l’hora de la veritat. El poder real, el poder financer, està en silenci. És evident que no és el mateix estar en silenci que romandre quiet, però encara no han aparegut en públic d’una manera notòria. Els presidents dels grans bancs i de les associacions d’empresaris encara no han donat un cop a la taula. Poques vegades es manifesten en públic, i mentre no vegin els seus interessos en perill, seguiran comptant els seus diners.
‘Ens és igual qui estigui a Madrid: nosaltres, a la nostra’, ens han dit aquests dies molts amics catalans. No sé si es pot afirmar tan rotundament. Afirmar-ho sí, però pensar-ho?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Els primers passos del govern Puigdemont apunten a un intent clar d’obrir el camp de joc. Diverses iniciatives parlamentàries i el to del debat han mogut el tauler intentant una mena d’acostament entre el bloc independentista i com a mínim Catalunya Sí que és Pot.
Acostament potser és molt dir però és evident que Puigdemont intenta apropar a la dinàmica parlamentària de la majoria tant CSQP com fins i tot el PSC. Pensant en el procés constituent però també en l’aprovació dels pressupostos. Tot indica, doncs, que veurem un govern amb molta cintura política, com es va demostrar aquesta setmana.
Així hem vist com la majoria ha acceptat rebaixar el caràcter de la ponència sobre el procés constitucional per permetre que CSQP puga sentir-se còmoda participant-hi. De fet amb aquesta jugada s’ha aconseguit alterar completament les expectatives. Fa una setmana s’esperava que només Junts pel Sí i la CUP participaran dels treballs de la comissió mentre els altres li farien el boicot i ara resulta que només Ciutadans està fora.
Una cosa semblant ha passat amb la primera batalla política dins la majoria. La CUP havia anunciat que votaria amb l’oposició a favor de recuperar les pagues extres dels funcionaris que no es van pagar en el seu moment. Això significava que el govern anava a perdre la primera votació en la primera sessió parlamentària -amb el consegüent risc de reobrir les ferides dels tres últims mesos.
Per evitar-ho Junts pel Sí va plantejar una transacció consistent en pagar però organitzant aquest pagament en dos anys en comptes de fer-ho en només un. Amb la qual cosa va acabar votant tot el parlament junt i evitant així una primera bronca que els partits unionistes esperaven per atacar amb el tema del desgovern i la incapacitat d’entendre’s entre els independentistes.
